ÒPERA A CATALUNYA. Orfeo ed Euridice de C. W. Gluck. Llibret de Ranieri di Calzabigi. Laura Vila. Eugènia Montenegro. Rocío Martínez. Cor AAOS. Orquestra Simfònica del Vallès. Dir.: Rubén Gimeno. TEATRE DE LA FARÀNDULA DE SABADELL. 30 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Robert Benito
El segon títol de la 33a temporada d’òpera de Sabadell s’ha ofert en versió concertant únicament per al públic sabadellenc en dues funcions. L’òpera escollida, Orfeo ed Euridice de C. W. Gluck, suposa la tercera oportunitat de veure aquesta joia del Classicisme en la història de l’AAOS, les altres dues vegades van ser el 1989 i 1999, amb la veu de contratenor per al rol d’Orfeo, mentre que en aquesta nova oportunitat l’aposta ha estat per la veu de mezzo.
Aquesta òpera de Gluck inicia una reforma en els cànons estilístics del gènere, tot superant alguns dels pilars de l’òpera barroca –com l’ús del recitativo secco o el da capo en les àries per a una més gran expressivitat–, tot buscant una “bella senzillesa”, com declarà Gluck en el manifest de la seva òpera següent, Alceste.
És típic en gran part del repertori líric que existeixi més d’una versió de l’òpera, bé pels canvis que vénen de dins de l’obra (afegits del compositor o d’altres compositors posteriors), bé pels canvis imposats pels condicionants externs (gustos dels diversos països o censures del poder).
Aquesta obra de Gluck és un clar exemple d’això, ja que hi ha quatre versions de l’òpera. Des de la primera escrita pel compositor per al Burgtheater de Viena, on es va estrenar el 5 d’octubre de 1762, a la posterior en francès per a la seva estrena a París –en què el rol d’Orfeo està escrit per a veu de tenor– i molt més propera als ideals de Gluck. Posteriorment el compositor romàntic Hector Berlioz en féu una adaptació per a la mezzo Pauline Viadot i l’editor Ricordi va en fer un mix de totes, que és la que els últims anys s’ha portat a escena.
Aquesta última versió en italià és la que l’AAOS ens ha ofert en versió concertant per celebrar el tricentenari del naixement del compositor Christoph W. Gluck, que pràcticament ha passat desapercebut en les programacions dels teatres del nostre país i de les nostres sales de concerts, raó per la qual és d’agrair l’esforç d’aquesta associació que lidera Mirna Lacambra de programar-la. El trio d’asos que ha interpretat aquesta història mítica i mitològica han estat tres intèrprets catalanes ja conegudes per la seva participació en altres produccions de l’AAOS i que amb els seus timbres tan diversos han donat una gran riquesa a aquesta obra, de gran estatisme dramàtic.
Rocío Martínez, soprano lleugera, va interpretar un Amore ideal, amb gran fermesa en els recitatius i delicadesa en els seus solos, com “Gli sguardi trattieni” del primer acte. Eugènia Montenegro va interpretar una Euridice generosa de volum canor, molt més propera a l’estètica de Berlioz que no a l’original neoclàssic, tot destacant en el gran duo de l’acte tercer amb el protagonista i en la seva ària del segon acte “Questo asil ameno e grato” d’una gran línia i lirisme.
Si bé el títol donat per Gluck és compartit pels dos amants, s’ha de reconèixer que Orfeo és el protagonista indiscutible de l’òpera, amb una presència constant a escena; un repte per a qualsevol cantant que ho afronti. En aquest cas va ser la mezzo Laura Vila, de timbre càlid i vellutat, que va saber donar a cada moment de l’obra el matís necessari, des del desconsol de l’inici fins a l’heroisme de l’ària “Addio o miei sospiri” que tanca el primer acte, del lirisme més delicat en “Che pur ciel!” del segon fins a la desolació més absoluta amb la conegudíssima “Che farò senza Euridice?” de l’acte que tanca l’obra, amb una especial cura en els recitatius, veritable pedra de toc d’aquest repertori.
Un cor correcte, sense gran entusiasme, va saber oferir una lectura de la seva part; i que, pel fet d’ésser en versió de concert, es va convertir en un veritable personatge petri, sense grans expressivitats musicals.
L’Orquestra Simfònica del Vallès va saber seguir les indicacions de la batuta titular, Rubén Gimeno, amb una lectura que va resultar de vegades excessiva en volum i amb un estil més proper al gran romanticisme de Berlioz que no pas a aquesta recerca de la bellesa senzilla i expressiva de la reforma gluckiana. Tal vegada hauria estat una bona ocasió per convidar un director més expert en aquest tipus de repertori i optar per un altre tipus de presentació d’aquesta versió, respectant l’opció de concert, però a la vegada més dinàmica i moderna en mitjans audiovisuals, anant més enllà de vestir protagonistes i cor amb túniques.
