NITS DE CLÀSSICA. Alice Sara Ott i Francesco Tristano, pianos. Obres de Ravel, Debussy, Tristano i Stravinsky. AUDITORI DE LA MERCÈ (GIRONA). 7 DE JULIOL DE 2015.
Per Jacobo Zabalo
No calen excuses per planificar una escapada a una ciutat com Girona. Tot i això, és un fet que la majoria dels qui vivim a la capital tendim a no concebre la possibilitat de separar-nos de la nostra metròpolis amb gaire freqüència. Com si allò extraordinari estigués reservat al nostre lloc d’origen… o més aviat perquè la tan odiada rutina també ofereix un suport d’irracional confort. Per sort, avui dia hi ha formes, ocasions, per ampliar les mires; fer un salt, en aquesta prèvia d’estiu, a llocs que de tan pròxims gairebé ens semblen llunyans. Un festival tan sensacional, aquest Nits de Clàssica, amb noms i conjunts realment de primer nivell (Rinaldo Alessandrini, Anne Sofie von Otter i Kristian Bezuidenhout, Javier Perianes, Ian Bostridge, Emma Kirkby o Juan de la Rubia, per esmentar alguns) fa que la no-escapada resulti, més aviat, un acte d’incomprensible desvagament.
Una cosa extraordinària va tenir lloc a l’Auditori de la Mercè en el decurs del recital per a dos pianos dels joves virtuosos Alice Sara Ott i Francesco Tristano. Una cosa que hauria sacsejat els prejudicis (de tot aquell que pogués tenir-los) a propòsit dels festivals caniculars, de vegades considerats com a mer passatemps, sense gaire substància. A fora la calor afeixugava, en efecte, però la pedra antiga del recinte va aconseguir mantenir a ratlla l’ebullició que els artistes van promoure al seu interior ja des del progressiu frenesí del Bolero de Maurice Ravel, que es va iniciar amb la immersió en les entranyes del piano per Francesco Tristano –autor dels arranjaments– mentre Alice Sara Ott portava el pes de les variacions en el repetitiu embat de la melodia. La intensitat va anar in crescendo d’una manera magnífica. Va créixer des de la intuïció en perfecte murmuri d’aquell tema arxiconegut fins a la seva declamació, en fenomenal estridència postmoderna; es tensà la corda del que hi ha de jazzístic com per evidenciar la participació dionisíaca, de ferotge erotisme, que li és implícita.
No va semblar que els intèrprets reservessin res per a les peces següents, com si no hi hagués demà. La praxi atrevida –els atacs precisos i inspirats, escoltant l’altre i escoltant-se a través del diàleg propi– es va perpetuar en l’obra de Claude Debussy, així com també a l’altra peça de Ravel programada, La valse. Un vaivé desencadenat va portar els intèrprets a buidar-se gairebé per complet. Aquesta versió per a dos pianos sembla més trepidant i revolucionària que no pas l’orquestral, potser pel fet de ser més evidentment complexa o exigent en l’aspecte tècnic. Els intèrprets van aprofitar per explotar la complexitat i gaudir del repte adoptant com a propi aquest huracà que s’enlaira; es mostraren còmplices d’un moviment que s’expandia des de l’interior, amb un ritme binari de descontrol trepidant i calculat. Es tracta d’una de les obres que incorpora el seu disc Scandale (2014), juntament amb les dues que es van interpretar en la segona part. Començant per una composició del mateix Tristano, en què es manifesten els seus principals interessos musicals més enllà de la clàssica. A soft shell groove presenta ritmes de ball i trencaments frenètics en un discurs que alterna contrapunt i homofonia, sonant previsible i nou, alhora. Potser més trencadora –en un sentit no forçosament agradable– va haver de sonar l’estrena de la composició que justifica el títol de l’esmentada gravació d’Ott i Tristano, ens referim a la música per al ballet La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky.
Amb el seu característic llenguatge musical –particularment pedagògic–, Leonard Bernstein va parlar d’aquesta obra pionera i desconcertant com d’una mena de “jazz prehistòric”, i encara que les transcripcions per a piano (d’obres per a orquestra) necessàriament perden quelcom pel que fa a riquesa tímbrica, si les lectures són analítiques i vehements –com fa al cas– es guanya en la percepció directa de l’estructura i l’apreciació dels ritmes. Ritmes vertiginosos o de lànguida aprehensió que transporten l’oient, partícip d’una celebració brutalment arcaica: sacrifici en perfecta connivència amb els designis d’una naturalesa que es vol fructífera. I és que sense destrucció no hi ha creació per a la mentalitat mítica, potser per això els intèrprets es van bolcar fins al paroxisme de l’extenuació, fins al límit de les seves forces i la dels seus pobres instruments. “My piano is out of tune, a bit destroyed now” –o alguna cosa semblant– va sospirar Ott al final, com per justificar la seva elecció d’un encore a quatre mans (no a dos pianos, per tant) molt més plàcida, però de factura sensacional: el moviment lent de la mozartiana Sonata en Re major, KV 381 va ser interpretat amb una complicitat genuïna, gairebé íntima. Alliberats de la pressió de les grandioses obres programades, es van permetre el luxe de divertir-se despreocupadament, gaudint si de cas de la sàvia espontaneïtat de la composició.
Reescoltant a posteriori l’exitós disc que recull la majoria de peces interpretades a Girona, un diria que en la seva actuació van desencadenar el llast de l’anàlisi i l’equilibri per cremar totes les naus. És cert que l’estructura i la polifonia de les peces van lluir, de forma alarmant, però no és menys cert que l’èmfasi posat en l’actualització d’aquells continguts es va donar gràcies a una intervenció física, una implicació més que intel·ligent, i també més que merament emocional. Ott i Tristano es van mostrar salvatges, en el bon sentit de la paraula. Salvatges bells, d’aparença bondadosa i amoral, convidats a celebrar aquí o allà la seva cerimònia pagana, indecorosament aliens a les comptades ocasions de gaudi que permet la nostra rutina. Ens imposen amb joiosa indiferència un majestàtic sí a la vida. És intolerable… gaudim-ne!
