SAMSON ET DALILA de Camile Saint-Saëns. Llibret de Ferdinand Lemaire. Gregory Kunde. Varduhi Abrahamyan. André Heyboer. Jihoon Kim. Cor de la Generalitat Valenciana. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Dir. escènica: La Fura dels Baus-Carlus Padrissa. Dir. musical: Roberto Abbado. Producció de l’Òpera de Roma. PALAU DE LES ARTS REINA SOFÍA DE VALÈNCIA. 17 DE GENER DE 2016.
Per Roberto Benito
Un nou títol francès s’incorpora a la història del Palau de les Arts de València amb tots els honors i amb un repartiment més que notable per a aquesta partitura del Romanticisme francès inspirat en el llibre bíblic dels Jutges. L’estètica de La Fura-Carlus Padrissa ja és coneguda a València per la seva magnífica i internacional Tetralogia wagneriana, així com per un altre títol francès, Les troyens de Berlioz, fa un lustre en aquest mateix escenari; però això no lleva que sempre sorprengui amb més o menys encert en les seves propostes.
Ja des de l’inici de la introducció orquestral, l’escena ens situa enmig de la lluita entre els tal·lits jueus amb codis de barres i els cranis impresos amb codis QR que els engoleixen enmig d’un camp d’espigues. Tres elements que, al costat de l’homenatge al bondage de l’últim acte, configuren l’univers estètic en blanc i negre del plantejament d’aquesta proposta escènica.
Sense menystenir els magnífics solistes, el veritable protagonista d’aquesta òpera bíblica, com passa amb el Nabucco verdià, és el cor, que ja des de la primera intervenció a cappella i en un pianíssim escruixidor se situa en primer plànol reforçat per les grans videocreacions expressionistes de Marc Molins. Les prestacions del Cor de la Generalitat mai no deceben: el seu so compacte, la seva capacitat d’apianar fins al murmuri i la seva expressivitat es combinen en un còctel artístic de primer nivell, malgrat haver de doblegar-se a capritxos escènics que de vegades freguen el ridícul, com l’escena de la bacanal convertida en un guateque de discoteca barata amb espectacle gratuït de bondage inclòs.
Igualment, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana va donar el millor de si en la presentació del nou director titular, Roberto Abbado. La seva ductilitat en la paleta dinàmica, la perfecció d’articulació i el fraseig de cadascun dels solistes de l’orquestra, especialment de la trompa en la primera ària de Samsó, va ser impecable, i es guanyà l’aplaudiment generós del públic al final de l’actuació.
El summe sacerdot d’André Heyboer va tenir un bon inici, si bé la seva veu de baríton en l’últim acte no va aconseguir la nitidesa necessària que exigeix aquest rol, ben al contrari del rotund vell hebreu de Jihoom Kim en la seva absolutament hipnòtica ària desenvolupada en plena platea vestit de bonze i disposat a autoimmolar-se amb un cinturó d’explosius. Més enllà de la idea escènica, la seva interpretació musical va ser exemplar en el fraseig i el ritme religiós, igual que en el seu posterior trio amb Samsó i Dalila. Correctes els altres partiquins de la producció, alguns d’ells del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo.
Qui li havia de dir a Gregory Kunde que després de superar un càncer fa vint anys i a punt de complir els 62 seria el tenor de moda a Espanya, el rei que tots els teatres espanyols es firen per a les seves temporades? Una bona gestió d’agent hi acompanya, però efectivament la seva veu, la seva tècnica i la seva presència escènica són la base d’una carrera que en altres casos tocaria a la seva fi, però que ell alimenta amb nous reptes, com la incorporació d’aquest Samsó, al seu repertori. Si fa uns anys Joyce DiDonato va saltar a tots els mitjans operístics per davant de Flórez després de trencar-se una cama que l’obligà a fer la seva Rosina en cadira de rodes, Kunde després d’un contratemps els últims dies d’assaig va haver de cantar amb plataformes i penjat d’una manera molt més estàtica del que fóra desitjable, però ho va suplir amb l’expressivitat de la seva veu. La seva primera aparició penjat amb arnesos no en va fer minvar en absolut les prestacions musicals. Ni en l’heroic recitatiu del primer acte, “Arrêtez, ô mes frères!”, ni en el desesperat “Vois ma misère, hélas! vois ma détresse!” de l’últim acte. Una memorable interpretació de musicalitat per sobre d’efectisme o volum, cuidant el timbre i l’expressivitat del text malgrat la limitació de mobilitat.
No són pocs els casos en la història de l’òpera en què ja des del títol es manifesta la paritat dels protagonistes: Roméo et Juliette, Tristan und Isolde, I Capuleti e i Montecchi, Bianca i Fernando, Adelson i Salvini, Ruslan i Liudmila, Dido & Aeneas, Castor et Polux, Demetrio e Polibio, Torvaldo e Dorliska, Riccardo ed Zoraide, Bianca e Falliero, Moïse et Pharaon, Moses und Aron, etc., però tal vegada és aquesta òpera de Saint-Säens la que es decanta més per un protagonisme ben clar cap a la feminitat, tot seguint el corrent francès de la preferència cap a la tessitura de les mezzo recentment incorporades al segle XIX, que van donar lloc a aquest portent de Dalila interpretada a València per Varduhi Abrahamyan, ja coneguda a la ciutat del Túria per les seves magnífiques interpretacions de Fenena i Adalgisa.
Dalila és un rol sensual escènicament i vocalment i aquesta cantant va saber combinar la maldat freda del personatge –amb una bellesa física accentuada per un vestuari cenyit amb una capritxosa cotilla de targetes VISA Or– amb una veu càlida, rodona, de timbre vellutat, registre homogeni sense menystenir una rica paleta de colors, sense estridències en els aguts ni forçats sons guturals en els greus. La seva primera ària, “Printemps qui commence”, va demostrar el seu domini de les mitges veus i amb admirable canvi d’intenció entre el duo amb el summe sacerdot del segon acte, amb autoritat i prepotència, i el legato impol·lut de la seva esperada ària “Mon cœur s’ouvre à ta voix”, per concloure amb una escena del tercer acte una mica menys present vocalment, a causa d’un excessiu entusiasme orquestral.
El treball de Roberto Abbado va ser, en línies generals, notable en la seva estrena com a titular del teatre, tot sobreposant-se als moments escènics un pèl absurds de l’escena, com la bacanal, amb una interpretació musical veritablement orgiàstica. Igualment, va saber acompanyar i potenciar els colors i les atmosferes de l’obra, cuidant cada detall i l’equilibri de plànols sonors amb alguna deficiència de calibratge entre fossat i escena únicament en l’últim quadre.
Grans aplaudiments van acompanyar el final de la representació d’aquesta obra de repertori que tant va costar a Saint-Säens d’estrenar i que no s’hauria imaginat el que La Fura n’ha fet, tant en els seus encerts i moments màgics del primer i el segon acte, com en el seu despropòsit final, confonent una bacanal amb una sessió de sado i bondage, i amb un final absolutament còmic en la caiguda de les columnes flors. Això és l’òpera, un espectacle tan absurd i irracional com meravellós.
