HAMLET d’Ambroise Thomas. David Menéndez, Simón Orfila, Alejandro del Cerro, Javier Castañeda, Josu Cabrero, Carlos Carzoglio, Alejandro López, Juan Laboreria, David Barrera, Béatrice Uria-Monzon, Sara Blanch. Orquesta Sinfónica del Principado de Asturias, cor Intermezzo. Susana Gómez, direcció escènica. Audrey Saint-Gil, direcció musical. TEATRE CAMPOAMOR (OVIEDO). 8 DE DESEMBRE DE 2022.
En la temporada en què celebra el seu 75è aniversari, l’Ópera d’Oviedo ha estrenat una producció d’Hamlet d’Ambroise Thomas, una òpera en cinc actes ben difícil de veure fora de França (les darreres vegades que es va fer al Liceu van ser el 1931, el 2003 i, en versió de concert, el 2019). Del repartiment, en va sobresortir la soprano lírica lleugera Sara Blanch, que es va guanyar els aficionats que omplien el Teatro Campoamor amb la seva impecable interpretació d’Ophélie.
L’Hamlet de Thomas (1868) beu directament del de William Shakespeare, però compositor i llibretistes (Michel Carré i Jules Barbier) coneixien perfectament el públic al qual anava destinada la seva obra, un públic que es delectava amb l’espectacularitat de la grand opéra. Així, mantenint el nucli del drama elisabetià, la seva creació redueix el paper d’alguns personatges o els elimina, modifica el final tràgic per un de feliç o quasi, però sobretot fa que el protagonista no sigui el jove introvertit i torturat, sempre malenconiós. L’Hamlet de Thomas és un personatge orgullós tirant a cínic.
Més enllà de la trama induïda pel rei Claudius i la reina Gertrude al voltant de la corona, i de la crisi anímica del fill que sap que el pare ha estat assassinat per l’oncle usurpador i per la mare, el personatge que pren volada en l’Hamlet de Thomas és el d’Ophélie erigint-se en la protagonista malgrat el títol de l’òpera. El compositor li dibuixa una evolució molt marcada que va de la dona forta, que sap el que vol, disposada a lluitar i defensar el seu amor per Hamlet dels dos primers actes, a una davallada a la passivitat, a l’admissió del fat que al final la porta al suïcidi.
Thomas dona al personatge uns grans moments musicals amb l’ària del segon acte i, sobretot, amb la de la follia al quart, en què hi ha tot l’arsenal de pirotècnia vocal del romanticisme, dels trinats als salts intervàl·lics més arriscats. Sara Blanch, que acaba de cantar La sonnambula a Niça, va lluir el seu virtuosisme clavant amb brillantor i una seguretat total els perillosos aguts que té l’ària, la qual, a més de difícil, és llarga, i donant tota la força interpretativa al personatge típic del romanticisme.
Al seu costat, l’Hamlet del baríton asturià David Menéndez quedava una mica desdibuixat. El paper no té gaire dificultat, tanmateix reclama més subtilesa vocal i més capacitat actoral que la que va manifestar. El baix Simón Orfila és sempre un valor segur i el seu rei Claudius ho va demostrar. No és un paper gaire exigent, però s’ha d’esmerçar en la pregària de penediment del tercer acte, cosa que va fer amb escreix. La mezzosoprano Béatrice Uria-Monzón és una veterana en el paper de la reina Gertrude. Ja l’havia fet al Liceu el 2003 i a Oviedo el va interpretar com si els anys no haguessin passat. Una sorpresa agradable va ser el tenor Alejandro del Cerro cantant Laerte. Va passar sense pena ni glòria la seva cavatina del primer acte. En canvi, va brillar, i molt, al cinquè. La resta del repartiment vocal va complir amb nota les seves responsabilitats.
Dirigia l’orquestra la francesa Audrey Saint-Gil, que ho va fer amb molta solvència tot i que alguns tempi tiraven a massa lents. Les intervencions solistes en determinats moments del trombó, el clarinet, el corn anglès i el saxòfon –instrument que apareix per primera vegada en una òpera– van ser més que notables. A Hamlet, el cor hi té un paper molt destacat. L’Intermezzo, que és el titular de l’Ópera d’Oviedo dirigit per Pablo Moras, va demostrar un gran nivell d’afinació, veus ben empastades i entrades sempre a temps.
Susana Gómez, que ha treballat amb La Fura dels Baus i al costat de Franc Aleu en la direcció de Turandot, firma la posada en escena. Ha ideat una dramatúrgia entre intemporal i més o menys contemporània en què els personatges secundaris d’Horatio i Marcellus són els instigadors d’un complot per assassinar Claudius, el rei usurpador. Amb un simulacre de l’espectre del seu pare, porten Hamlet al magnicidi. Aquesta subtrama no caldria perquè la història per ella mateixa ja és prou potent i, de fet, la invenció va perdent força a mesura que l’acció progressa davant del fort desenvolupament dramàtic de l’òpera.
La seva direcció escènica reforça el caràcter fort que té Ophélie, a la primera part accentuat visualment per unes ulleres que la noia porta abans de caure en la bogeria. I li reserva una escena bellíssima i de gran impacte al moment del suïcidi. El ballet que reclama la grand opéra no hi és, però el coreògraf Mauricio Villa fa moure el cor d’una manera molt eficaç que ho compensa i alhora s’integra en l’escenografia minimalista, però funcional, de Ricardo Sánchez Cuerda. Decebedor, en canvi, el vestuari de les dones que firma Gabriela Salaverri, que vol ser un prisat Fortuny, el qual no afavoreix gens els moviments.
Imatge destacada: (c) Iván Martínez.
