PALAU 100. Le Concert des Nations. La Capella Reial de Catalunya. Yeree Suh, soprano. Tilman Lichdi, tenor. Matthias Winckhler, baix-baríton. Jordi Savall, direcció. J. Haydn: La Creació (selecció). PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE MAIG DE 2021.
Amb paraules d’agraïment tan breus com merescudes cap al Palau i sobretot als músics per la interpretació de dos concerts el mateix dia, Savall va encetar la segona de les dues sessions de La Creació, partitura emblemàtica que afrontava per primera vegada, tal com està fent les darreres temporades amb altres obres mestres del repertori gràcies a la gestió de la sala modernista.
Com era d’esperar, la versió va agradar, i molt. La lectura que fa el mestre igualadí de l’oratori clàssic és serena, de tempi no tan accelerats com s’havien arribat a fer fa uns quants anys, que subratlla arreu la bona factura de l’obra i que compta, per aconseguir-ho, amb elements excel·lents.
Pocs dies abans del concert, Savall ja havia advertit que la seva orquestra es troba en un moment pletòric, particularment després d’haver treballat intensament les Simfonies de Beethoven al llarg de l’any passat. I així ho va demostrar Le Concert des Nations. També La Capella Reial de Catalunya, tot i que concentra efectius que s’hi han anat incorporant en diferents etapes els últims anys i ara té una mitjana d’edat molt rejovenida, realment envejable i hàbilment conjuntada per l’ofici del mestre Lluís Vilamajó.
Entre els solistes, qui va destacar més, amb diferència, va ser el baríton Matthias Winckhler, que no és la primera vegada que col·labora amb Savall. La seva noblesa tímbrica i adequació estilística als diversos caràcters de l’obra va contrastar amb l’actuació correcta del tenor Tilman Lichdi, i sobretot al costat de la soprano Yeree Suh, somrient però poc efectiva, amb gust a l’hora d’ornamentar, però de veu tan cristal·lina que va resultar totalment insuficient en alguns passatges.
Malauradament, aquests últims mesos hem hagut d’acceptar com a mal menor les retallades en algunes partitures, però potser mai com en aquest cas havien estat les escapçades tan doloroses. Les dues versions reduïdes –diferents entre si– de la sessió de tarda i de vespre conservaven tots els cors i molts dels fragments més agraïts i permetien fer-se una idea global de l’obra, però almenys en la segona es van trobar a faltar una de les àries més característiques del baríton i un dels dos deliciosos duets d’Adam i Eva. Potser amb una altra obra no s’hauria gosat aplicar-hi la tisora.
En general, no va deixar de planar un clima de certa pressa que encara es va accentuar en els aplaudiments finals. Va ser una llàstima que el concert no es lliurés, per pocs dies, de la pressió del toc de queda.
