SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Katharina Konradi, soprano. Joseph Middleton, piano. Cosmos Quartet (Helena Satué, Bernat Prat, violins; Lara Fernández, viola; Oriol Prat, violoncel). Cançons i peces de Schubert. CANÒNICA DE SANTA MARIA (VILABERTRAN). 17 D’AGOST DE 2024.
La Schubertíada a Vilabertran ha apostat enguany per lluir part de la seva millor artilleria ben d’hora. Al segon capítol del festival, sense comptar els aperitius de Vilajuïga i Pals la setmana anterior, es van invocar dos noms força coneguts del festival. En primer lloc, el Cosmos Quartet, formació catalana que no necessita presentació i que, des del 2018 –any en què debutava al festival–, ha acabat esdevenint un dels quartets de referència; i d’altra banda, l’última “reina de Vilabertran”, la ja cèlebre Katharina Konradi, la soprano més distingida d’un país tan remot com el Kirguizistan –i dels seus muntanyosos veïns.
El de Konradi és un d’aquells casos “amfibis”: una soprano polivalent que se sent còmoda tant en el terreny operístic com en el del lied romàntic i que ja és una de les cares conegudes del festival, al qual ha tornat any rere any des del debut, exactament el 17 d’agost de 2018.
Amb esperit divers, aquest segon episodi va comptar amb un programa íntegrament dedicat a Schubert suggeridor, a cavall entre el recital i el concert de cambra, que va donar gairebé totes les combinacions possibles: quartet sol, quartet i soprano, piano sol, i soprano amb piano. Una de les distincions va ser, precisament, el tríptic de transcripcions per a quartet de corda i soprano de cançons de Schubert. Transcriure lieder és una pràctica que, tot i no ser exclusiva de temps moderns, aporta una brisa fresca al repertori i una nova manera d’apreciar l’acompanyament. En aquest cas, les transcripcions eren a càrrec del compositor José María Sánchez-Verdú.
El recital va estar novament a l’alçada de les expectatives i sovint va semblar que la diva convidada volgués mantenir la mirada de l’espectador fora dels papers, tot remarcant la idea que llegir contínuament el text no és “imprescindible” i que la música, per si sola, ja permet a l’espectador entendre les temàtiques de cada peça. Així s’explica el grapat de propines que Konradi sol oferir a cada edició del festival i que enguany no ha estat excepció. Tot i que tres dels quatre van ser en castellà o en català, no hi ha dubte que a la kirguisa li agrada sorprendre el públic.
Van iniciar la vetllada els músics de corda amb el Quartet núm. 10, D. 87, amb els arcs ben coordinats al llarg del primer moviment, en què les cadències reposades i les frases naturals van ser la tònica, tot deixant que l’acústica de la Canònica jugués a favor de la música. Després de divertir-se en l’“Scherzo” i prendre’s amb calma el tercer moviment, el quartet va acabar amb una agilitat notable del primer violí i una gran precisió als staccati de les veus interiors, i deixant, en general, un molt estret marge per a la millora.
Amb els motors escalfats va arribar el torn de la soprano i els quatre intèrprets; una associació ja ben cuita, que va germinar en un interessant i curiós disc publicat a l’abril, amb el nom de Solitude, amb el segell Berlin Classics. Els arranjaments de Sánchez-Verdú van integrar els instruments amb la veu de la soprano, que va elevar els versos de Goethe fins a tornar-los pura passió i tendresa a Wandrers Natchlied II (Cançó nocturna del caminant II). El punt culminant del tríptic va ser Gretchenam Spinnrade (Margarida a la filosa), on els cinc van assolir un gran clímax col·lectiu i la soprano va mostrar el seu millor color del registre agut. Però sens dubte el gran moment abans de l’equador va ser Vinyes verdes, una perla noucentista del mestre Eduard Toldrà, arranjada per Jordi Domènech, molt benvinguda fora de programa.
Amb el pianista Joseph Middleton el concert va recuperar un format més conegut, però no hi va decaure pas l’interès. So lasst mich scheinen (Deixeu-me lluir) i Nur wer die Sehnsucht kennt (Només el qui coneix l’enyorança) van ser els dos lieder destacats d’aquesta part central. Tot seguit, Middleton va oferir dues peces en solitari: la Ungarische Melodie, D. 817 –mai interpretada al festival– i el famós tercer Impromptu, D. 899. Sobre aquest últim, cal destacar l’extraordinària nitidesa melòdica del cinquè dit i la gran tècnica en els arpegis, que van fer de la interpretació de l’anglès tota una delícia pianística.
De la selecció de lieder final van destacar Im Frühling (En primavera) i Frühlingsglaube (Fe primaveral), una temàtica esperançadora que va extreure la vessant més nostàlgica i emotiva de la soprano. Va calmar les ovacions amb un parell de miniatures espanyoles, ambdues de Fernando Obradors: El vito i Del cabello más sutil. Aquesta última va ser tot un goig per a l’oïda: la convidada va presumir d’una dicció més que correcta, assistida per un Middleton molt atent, que va acomiadar una vetllada certament memorable.
Imatge destacada: (c) David Borrat.
