SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Manuel Walser, baríton. Wolfram Rieger, piano. Winterreise, D. 891 de Franz Schubert. (21 d’agost de 2015). Fermín Villanueva, violoncel; Stephan König, piano. Obres de Schubert, Manuel de Falla, Jordi Cervelló, Enric Granados i Stephan König. (24 d’agost de 2015)
Quartet Casals. Obres de Haydn, Mozart i Schubert. (24 d’agost de 2015). Canònica de Santa Maria de Vilabertran.
Per Jaume Comellas
La manera tan espessa i intensiva amb què s’ha concentrat la programació de la Schubertíada de Vilabertran d’enguany suposa per al crític un esforç per aconseguir aclarir les impressions que li ofereix l’assistència en pocs dies a manifestacions que poden tenir característiques diverses.
En aquest cas, passar d’un recital de lied a un de quartet de corda i pel mig un de protagonitzat per un jove intèrpret en la sessió corresponent comporta una difícil digestió de menges poc homogènies.
El títol de la crítica fa clarament referència al primer i al darrer d’aquests concerts. La substitució a darrera hora del recital anunciat del baríton italià Luca Pisaroni, d’altra banda desconegut entre nosaltres, va comportar la presència d’un jove, també baríton, Manuel Walser, no menys desconegut. Amb un clima una mica fred, assistència de públic poc nodrida, ja en els primers compassos de la seva versió del més conegut dels cicles schubertians va crear un clima d’atenció i de tensió, en el millor sentit de la paraula, que no va abandonar l’audiència fins al darrer alè del corprenedor moviment “Der Leiermann”, moviment que va viure amb una intensitat especial i que va arrodonir una interpretació de gran nivell.
Manuel Walser, que en la seva curta carrera –aparenta poc més de trenta anys– ja ha estat distingit amb importants guardons en la seva particular dedicació al lied, posseeix totes les condicions per excel·lir en aquest ofici. Parteix d’una bonica veu de baríton central, d’una noblesa d’emissió notable que sap emprar amb una intensitat expressiva que arriba a l’espectador: Walser és un cantant que viu el contingut del poema, que no es limita a servir solament la partitura, sinó el tot contingut literari i musical. Potser advertiria, i és una mica filar molt prim, una certa tendència a l’escreix declamatori en alguns passatges, però insisteixo que és cercar els cinc peus al gat. Els bravos repetits i sincers dels espectadors van segellar una proposta que, en no venir precedida d’antecedents, de possibles partis pris, va constituir una molt grata sorpresa. I ja em disculpareu, o disculpareu tots els crítics per ser tan reiteratius: la tasca de Wolfram Rieger com a acompanyant és invalorable, de tan excelsa; supera tota mena i tipus d’elogis que ens pugui fornir el diccionari més complet.
Als antípodes, una enèsima presència a l’absis central de la basílica de Vilabertran del Quartet Casals ve inevitablement precedida d’una història feliç i consolidada que va començar també des de l’expectació inicial i que ha arribat a la certesa i garantia d’uns resultats importants. I tanmateix potser és en aquesta mateixa garantia poc menys que absoluta dels seus resultats, que hom pot trobar indicis, per descomptat lleus, d’incerteses o de dubtes. El Quartet Casals és un instrument extraordinàriament dotat per crear música. Per crear música en un sentit molt rotund, molt potent, molt vital, força personal també, amb un llenguatge modern d’una concisió d’alta artesania. Tanmateix ens temem que aquestes virtuts, que són les que l’han encimbellat, puguin ser, portades massa a les últimes conseqüències, les que presideixin més del compte la seva forma d’actuar, per damunt d’altres consideracions. I en aquest cas crec que aquests valors van passar pel damunt, no diré atropellant-los, dels trets més essencialment mozartians en la seva versió del Quartet per a cordes, KV 465, “Dissonàncies” de Mozart i també en part en la del Quartet per a cordes, op. 3 de Haydn.
Vàrem trobar-hi a faltar, especialment en Mozart, sentit de la joia, de la transparència, d’uns adagios més reposats, d’un cert sentit de la ironia, i fins i tot de l’aparent alè popular. I ens hi van sobrar energia i poder. M’atreviria a parlar d’una certa manca de planificació prèvia i d’aprofundiment en el context global del món mozartià i, és clar, d’aquesta obra.
Altrament, vàrem trobar literalment superba la versió del Quartet per a cordes núm. 13, “Rosamunda” de Schubert. Aquí vàrem poder gaudir d’un treball molt aprofundit, molt rigorós, en el qual aquells atributs als quals m’he referit al principi van estar perfectament controlats i perfectament al servei d’una partitura tan substancial com aquesta. Dos bisos dedicats a sengles obres de música barroca –Purcell i Bach, encara que aquest passat pel sedàs de Mozart–, van oferir-nos sengles noves mostres d’intel·ligència.
Del concert del joveníssim violoncel·lista –amb prou feines vint-i-dos anys– Fermín Villanueva, hem de situar dos extrems: per una part, la descoberta d’un músic molt dotat i, per l’altra, una programació desafortunada. Una programació que, això sí, va permetre posar a prova una àmplia gamma de recursos del protagonista, però que tanmateix en conjunt va resultar incoherent. D’entrada, va començar amb una obra que mereixia ser el gran esclat final, i va acabar amb una altra, Die Winde des Sommers, que mereixia no haver estat programada en els seus vint-i-sis minuts de discurs banal, encara que, tanmateix, va rebre una bona resposta del públic. I pel mig una no gens atractiva versió per a violoncel i piano de les Cançons populars espanyoles de Falla i la de l’Intermedi de Goyescas de Granados, també per a violoncel i piano.
A part l’estrena de l’obra Heremia per a violoncel i piano de Jordi Cervelló. Una obra molt interioritzada, una reflexió mística molt sentida, escrita en un llenguatge d’una idoneïtat violoncel·lística que va constituir un dels moments més gratificants del concert.
Villanueva sorprèn per un so molt bell, molt rodó, per una gran autoritat de recursos tècnics que li va permetre superar sense problemes la gran diversitat d’esculls que li va presentar el programa, alhora que va servir amb sensibilitat la dimensió expressiva que exigia l’obra de Cervelló. Com sempre en aquests casos, el temps dirà.
