LIFE VICTORIA. Roger Padullés, tenor. Albert Guinovart, piano. Obres de Schumann i Guinovart. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. 1 D’OCTUBRE DE 2021.
Una ovació càlida i sincera va tancar la liederabend del tenor català Roger Padullés en una vetllada en què es percebia que Albert Guinovart és una de les personalitats musicals més estimades com a pianista i, especialment, com a compositor. A la Sala Domènech i Muntaner, plena com en la majoria de convocatòries del festival LIFE, aquest cicle de lied confrontava dues elaboracions del poemari Amor de poeta de Heinrich Heine apostant per un programa ambiciós en extensió i com a repte: d’una banda, la de Robert Schumann i, de l’altra, la d’Albert Guinovart. Aquesta, a més, s’estrenava i servia com a carta de presentació del pianista i compositor català com a artista resident del certamen aquesta temporada.
Basant-se en el llenguatge d’estètica neoromàntica que el caracteritza, Guinovart manté l’ordre del cicle schumannià, una estructuració generalment estròfica dels textos i una major presència del piano que en la creació de Schumann. A vegades ho fa amb amplis interludis o recollint i ampliant la melodia, com a la primera peça, “Im wunderschönen Monat mai”. Com l’alemany, també acaba el cicle amb un postludi que reformula diversos dels motius tancant un arc dramàtic intensificat a partir d’“Ich grolle nicht”, “Und wüssten’s die Blumen” i del turbulent “Aus alten Märchenwinkt es”. És obvi que Guinovart ha sabut captar l’essència del gènere, sense derivacions significatives cap a l’estètica melòdica del musical –excepte, potser, a “Die Rose, die Lilie” i “Ich grolle nicht”. Enmig: detalls curiosos, com els compassos a boca tancada d’“Aus mainen Tränen spriessen” o l’evocació fluvial d’“Im Rhein, im heiligen Strome”, bastit a partir d’un arpegiat que simula l’onatge i genera un efecte atmosfèric distanciat, com a teló de fons.
Com a pianista acompanyant corroborava la seva versatilitat i exquisidesa des de la pulcritud i la subtilesa maldant per assolir una naturalitat expressiva cimentada a través d’un espai rítmic flexible i fluid, amb ritardandi mesurats i pauses en la respiració que no trencaven la continuïtat de la línia. Una línia de tessitura força còmoda, curosa en les dificultats i que el tenor vallenc Roger Padullés va defensar de manera planera –no pas plana–, sense dramatismes ni artificis, gràcies a un cant intel·ligent. Sense màcules significatives, justificava la progressió emocional del protagonista desemparat per un amor no correspost. La veu, en general dúctil i homogènia, ha guanyat intensitat de color i espessor, alhora que ha perdut nasalitat polint-ne l’emissió i facilitant el joc de mitges veus amb més perfecció. En aquest sentit, va convèncer en ambdós cicles pel rigor i l’estudi que li són tan senyers, com el fonament tècnic, l’adequació estilística, el gust i una musicalitat exquisida. Per exemple en el fraseig i la cadencialitat dolençosa com a “Hör’ich das Liedchen klingen” en Schumann (tot cantat de memòria).
Tot plegat venia precedit per una maratoniana prèvia de Guinovart en solitari –un concert en essència–, en què va presentar els 24 Preludis escrits durant els primers dies del confinament per la COVID-19 l’any 2020 i la feréstega Sonata núm. 2, op. 22 de Schumann que va abordar com un tour de force en una execució musculada, a vegades precipitada però ferma, que vorejava la percussivitat en l’atac d’avantbraç d’alguns passatges i extraient volums sonors cabalosos i plans sonors reeixits sense que la ressonància de la sala denotés un agombolament de la textura.
Per la seva banda, els Preludis són peces preeminentment melòdiques, d’estructura monotemàtica, de caràcter episòdic i breu susceptible d’un potencial desenvolupament temàtic que no arriba. Alguns juguen amb una densificació amb segones veus mesurades. D’altres tenen un perfil melòdic de tall popular sense ser-ho, mentre que també n’hi ha que poden destacar-se pel protagonisme de la mà esquerra (núm. 8 en Re menor), per la fantasia i enjogassament amarats d’un optimisme inclusiu (“Marxa”, núm. 7 en La bemoll menor) o bé com a homenatges a compositors que són referents i eixos nodals del seu llenguatge compositiu: Montsalvatge (núm. 5, en La major), Rakhmàninov (núm. 6, en Mi bemoll major), Schubert (núm. 17, en La menor), Chopin (núm. 22, en Re bemoll major).
Entre aquestes vint-i-quatre pàgines per a piano sol, també s’hi copsa una diversitat rítmica que inclou des del galop (núm. 18, en Mi bemoll major) i la siciliana (núm. 12, en Do menor) fins a la polonesa (núm. 20, en Re major) i la tarantel·la (núm. 13, en Si menor), bo i alternant modes majors amb menors, sense repetir cap tonalitat i, per tant, completant el cercle tonal en una ordenació diferent al de cinquenes iniciada pel Si major i closa pel Do major (si el signant no es va descomptar). Una obra, per cert, que s’havia d’haver estrenat el 15 de gener d’aquest any dins el cicle de cambra de les Joventuts Musicals de Sabadell però que per indisposició del compositor i pianista va substituir-se.
En resum, un altre bon concert d’un cicle que segueix responent a les expectatives i la manca d’un certamen liederístic de primer nivell a Barcelona, exitós en assistència per un públic musicalment selecte. Ho confirma la nombrosa presència de crítics musicals, especialment aquells que només s’ocupen de les cites i programacions de més cachet (artístic i no artístic). És, doncs, un símptoma de l’encert en la tenacitat i l’olfacte programador d’un cicle que ha sabut revertir o, almenys, equilibrar els fils econòmics, artístics i d’expansió de les activitats. Uns trets que mereixen l’enhorabona, d’igual manera que altres projectes, com les reedicions discogràfiques d’enregistraments històrics –i sovint fora de catàleg– de Victoria de los Ángeles, com el de Songs of many lands que està a punt de sortir al mercat pel segell de la Fundació que duu el nom de la insigne soprano catalana.
Imatge destacada: (c) Elisenda Canals-LIFE Victoria.
