ESTIU AL PALAU. Marco Mezquida. Improvisacions pròpies. PALAU DE LA MÚSICA. 3 D’AGOST DE 2020.
La seva presència artística ja consagrada i una Sala de Concerts menys plena del que hauria d’haver estat en condicions normals van fer que les expectatives i l’energia no fossin comparables a les del 4 d’agost de 2015, el dia que Marco Mezquida va debutar al Palau de la Música Catalana. Tot i això, l’entorn únic i el moment extraordinari que estem vivint van donar al concert una aura de retrobament amb una part de nosaltres que porta massa temps soterrada.
Mezquida va posar nom a aquestes sensacions amb la penúltima cançó del repertori. I tot i que per a ell expressava la llibertat de la qual parteix el seu solo de piano, per al públic va ser un crit d’esperança cap a un futur que esperem i desitgem millor. Libre de Nino Bravo va ser el hit amb el qual ens picava l’ullet, alhora que ens demostrava la capacitat de fer-se seves melodies emblemàtiques i portar-les a noves dimensions sonores i expressives. A l’estrofa de la cançó, amagada sota un trèmolo constant que abastava tot el teclat, generava una tensió dolorosa i macabra, que relaxava a la tornada amb l’alleugeriment de la textura i ens deixava cantar interiorment allò de “Libre, como el sol cuando amanece, yo soy libre”. Lliures, per un moment.
El concert s’iniciava amb el que en seria la part central, una improvisació de més de quaranta minuts que Mezquida estructurà en sis seccions de textures contrastants: el seu Coral, ple de ressonàncies i repòs; l’especulació melòdica a dues veus, una a l’interior del piano i l’altra al teclat, a partir de línies gairebé esquemàtiques; les arpes dins del piano, timbrades des del teclat amb acords i melodia, que desembocaren en el que podria haver estat un preludi de Rakhmàninov; la típica secció d’obertura del so a través de l’ús extensiu del trèmolo; el retorn a la melodia i a la idea de cançó; i un coral de nou per concloure el viatge, ara en mode menor i visitat per algunes de les idees anteriors, que reclamaven l’atenció del pianista un cop més abans d’abaixar el teló.
Amb tots aquests elements, Mezquida traçà un arc d’intensitat creixent i decreixent i ens mostrà com segueix aprofundint i perfilant el seu llenguatge a partir d’elements comuns. Els trèmolos han guanyat en contingut i ja no són només textura. Mezquida n’està aclarint els contorns i ens deixa entreveure de què estan fets: elements melòdics, colors harmònics i motius rítmics. Tot i això, no perden densitat i amb ells és capaç de crear un so que ja no és el d’un piano, sinó el de tota una orquestra o, encara més, un feix de música electrònica sense esquerdes en el qual es pot quedar l’estona que vulgui, tot mostrant una resistència física prodigiosa. També segueix ampliant la paleta tímbrica i expressiva del seu piano en el treball en contacte directe amb les cordes de l’instrument, especialment en l’ús del tapping i del batut de les cordes combinat amb el treball al teclat. I les campanetes, que sempre l’acompanyen, han passat de ser un element eminentment tímbric a introduir-se als plans rítmic i melòdic del seu so.
Una segona improvisació, aquesta més breu, mostrava un nou recurs dins del piano quan Mezquida feia vibrar harmònics d’una mateixa nota pressionant la corda en diferents punts mentre percudia la tecla que la feia vibrar. Ara la proposta consistia en la mutació ràpida i gairebé violenta del material, que inicià amb un aire klezmer, virà cap al joropo llanero i llançà finalment cap endavant i amb fúria per destruir tota idea de melodia i recordar-nos el seu estimat Ligeti. Canvis de textura, de densitat i de color, focs artificials d’un malabarista de tècnica i energia prodigioses que gairebé vomitava damunt del teclat i que acabà i ens deixà extenuats.
Entre improvisacions, Mezquida baixà les revolucions i ens regalà l’estrena d’un nou tema creat durant el confinament i la relectura d’una cançó del músic brasiler Egberto Gismondi. I com a cloenda, la preciosa Joia, un clàssic del seu repertori, en una versió en la qual posà en relleu l’humor i la dolçor en un entorn sonor expansiu, i que deixà el nostre estat d’ànim a punt per sortir de nou allà fora. Abans, però, una ovació amb tot el públic dempeus. Bravo, Marco.
Imatge destacada: (c) Mireia Miralles.
