PALAU 100 PIANO. Rudolf Buchbinder, piano. Obres de Beethoven i Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE MARÇ DE 2016.
Per Pep Gorgori
El repertori escollit per Rudolf Buchbinder en la seva visita al Palau de la Música tenia dos trets fonamentals. En primer lloc, era una selecció del repertori que millor domina: la música vienesa. En segon lloc, i sorprenentment, bona part del programa eren obres que tècnicament podríem considerar “fàcils”. Entre moltes cometes, en realitat, però fàcils, en tant que força estudiants de grau professional de piano s’atreveixen a abordar alguns dels Impromptus D. 899, op. 99 de Schubert, així com la Sonata 10, op. 14 núm. 2 de Beethoven. Un tema apart, evidentment, és l’Appassionata.
Presentat, doncs, un programa com aquest, podria semblar una opció fàcil per a un pianista de categoria internacional com Buchbinder. Un programa de tràmit, de passar l’estona sense complicacions. Res més lluny del que va passar a l’escenari del Palau. Amb aquestes obres, Buchbinder va demostrar que no hi ha ni una sola obra del gran repertori que es pugui considerar fàcil si s’aborda amb l’esperit de treure’n el màxim rendiment.
Fill d’una escola vienesa de la qual queden cada cop menys representants, Buchbinder es recrea en la recerca de la sonoritat particular de cada nota, amb un atac i una articulació cuidats fins al límit. Schumann buscava aconseguir que cada dit de la mà fos independent de la resta, i pel camí es va lesionar greument. Buchbinder assegura que no surt a l’escenari si no està segur que cada dit tocarà la nota que ell vol, en el moment que ell vol, amb la durada i intensitat que ell vol. El seu so demostra que ho aconsegueix.
És així com va donar vida renovada a uns Impromptus, els de Schubert, que de tan escoltats sembla que ja no ens poden sorprendre. Però és en les Sonates de Beethoven que Buchbinder realment excel·leix. La Sonata núm. 10 no planteja gaires dificultats tècniques, i menys per a un pianista com ell. En canvi, els jocs tímbrics són constants, com si el compositor estigués pensant més en una orquestra que no pas en un piano. Sense aquest treball tan subtil, qualsevol interpretació d’aquesta sonata corre el risc de fer aigües. Doncs bé, el treball acurat de Buchbinder va permetre gaudir de la riquesa que guarda aquesta sonata sota l’aparença amable i senzilla d’unes melodies i unes formes molt del gust de la burgesia vienesa de l’època.
Esment apart mereix, com dèiem, l’Appassionata. Buchbinder ha perdut el compte de vegades que l’ha interpretada per tot el món. I tanmateix la vàrem poder escoltar fresca, diferent, intensa, com si fos el primer cop i el darrer que la interpretava. Meravellosa, la visió de conjunt que va oferir Buchbinder, en què no es va deixar endur pel sobrenom de la partitura sinó pel que realment va escriure Beethoven. Es tracta d’una sonata que va creixent, que malgrat dir-se “Apassionada” parteix d’un “Allegro assai”, passa a un “Andante con moto” i va cap a un “Allegro ma non troppo”, abans d’endinsar-se en l’explosió final, el “Presto”, ara sí, apassionat, que ens porta al final explosiu de l’obra. Buchbinder va mesurar forces a cada moment: cada dit, al seu lloc; passió, la justa per portar el públic al seu terreny i després haver-li de regalar tres propines. Una, el tercer moviment de la Sonata Clar de Lluna, a un tempo diabòlic. La segona, un deliciós Bach. La tercera, un colofó vienès en forma de vals d’Strauss.
Per unes hores, vàrem viure a la Viena de Schubert i Beethoven. Que Buchbinder torni quan vulgui, sisplau.
