44 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ DE BARCELONA. Francesco Tristano, piano i electrònica. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 31 D’OCTUBRE DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Si el fet que la música pugui sonar tant en una sala de concerts com en un discoteca, se’ns fa estrany o se’ns revela com quelcom inèdit, és que alguna cosa no va bé al món de la música culta. Les fronteres imposades per aquest sector i per la tradició imposada d’una música que només es pot gaudir si estàs assegut en un auditori tancat, fan que molt poca gent pugui accedir fàcilment a descobrir una música que se’ls pot manifestar com de gran bellesa.
Sí, aquest és el problema, creure que la música té fronteres. Perquè les fronteres, els límits, senyors, són un invent de l’home, un invent artificial que no lliga bé amb l’art, ni amb la natura.
La gran preocupació del sector de la música clàssica (o culta) sobre la necessitat de trobar noves fórmules de concert, Francesco Tristano la resol en els seus concerts sense haver de canviar res del que envolta l’audició. Tant gaudim escoltant la seva música asseguts a la platea de la Sala Oriol Martorell com ens imaginem que ho podríem estar fent a la Sala Luz de Gas o Razzmataz tot prenent un gintònic. Què és el que fa diferents els seus concerts? L’actitud i la innovació.
Francesco Tristano dissol els límits de la interpretació i acara ja sigui un clàssic de Thelonius Monk (de qui es commemoren els 30 anys de la desaparició) com la música de Buxtehude amb un respecte i una irreverència (no, senyors, no són contradictoris) propis d’una personalitat individual única. Buxtehude ja no sona igual quan abans l’han precedit tot un seguit de temes per a piano i electrònica del mateix Francesco Tristano, però la seva interpretació és fidel a l’organicitat de l’obra. En les mans de l’excel·lent pianista que és Francesco Tristano, Buxtehude (no es perdin el nou disc que ha publicat el pianista per a Deutsche Grammophon) es desintegra en partícules dividides i mesclades de forma computeritzada, com si es tractés de xips de dades que s’interrelacionen tot responent a un codi matemàtic i profundament abstracte i complex. Tal com feia, de fet, en el seu excel·lent disc Bach-Cage aparegut l’any passat.
Un tipus de concert, el que inaugurava el format “clàssics” d’aquesta 44a edició del Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona, que és una forma excel·lent de donar a conèixer la música barroca, clàssica, tradicional, culta… la que sigui… als neòfits. Perquè, de fet, aquest concert encaixa tant en el Festival de Jazz com en el de Música Antiga, com en una temporada de música de cambra o, fins i tot, en el Sónar. I això és més que un èxit. Com el fet que Francesco Tristano sigui un fenomen amb personalitat pròpia, capaç d’aplegar entre el públic alguns dels pianistes catalans de més renom i trajectòria entre el públic. Això sí que és simptomàtic. Que l’efecte duri i es reprodueixi. Així sigui.
