ANDREA CHÉNIER d’Umberto Giordano. Llibret de Luigi Illica. Yusif Eyvazov. Anna Netrebko. Luca Salsi. Annalisa Stroppa. Mariana Pentcheva. Judit Kutasi. Gabriele Sagona. Costantino Finucci. Gianluca Breda. Francesco Verna. Carlo Bosi. Manuel Pierattelli. Romano Dal Zovo. Riccardo Fassi. Orquestra i Cor del Teatro alla Scala de Milà. Dir. musical: Riccardo Chailly. Dir. escènica: Mario Martone. TEATRO ALLA SCALA. 16 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Albert Galceran
Cada 7 de desembre, coincidint amb la celebració de Sant Ambròs, patró de Milà, el Teatro alla Scala presenta l’esdeveniment musical i social de l’any, la coneguda com a prima. Una de les efemèrides més rellevants per a la cultura italiana i una cita imprescindible per als amants de la lírica. Enguany el títol escollit ha estat Andrea Chénier (sembla que és l’òpera de moda; recentment s’ha vist a Munic i a Oviedo, i properament la veurem a Barcelona amb l’esperada visita de Jonas Kaufmann), amb un nom excepcional: Anna Netrebko (Maddalena). Però de les veus en parlarem més endavant.
Aquesta nova producció, signada per Mario Martone, proposa una lectura del tot convencional, només pensada per al lluïment dels moviments escènics (tot l’escenari és giratori i permet canviar d’acte a la vista del públic), però no en proposa cap lectura nova. Visió anodina que posa les coses fàcils als cantants en situar-los durant tota la representació en la part frontal i central de l’escenari. Poc més.
Tot el contrari va ser la direcció del mestre Riccardo Chailly, segurament el millor de la nit. Chailly, que ocupa el càrrec de director musical del teatre milanès, l’òpera de la seva ciutat, va presentar-se amb una lectura que accentuava el dramatisme de la partitura, amb una interpretació excel·lent de l’orquestra, que va saber mantenir la tensió dramàtica en tot moment i sense concessions als cantants solistes, que van estar a l’alçada de les circumstàncies. A diferència del que malauradament cada cop és més habitual, Chailly no va abaixar la batuta entre escenes a fi d’aconseguir els aplaudiments del públic per als cantants. La seva direcció va lluir autoritat, sentit dramàtic i intel·ligència escènica. Memorable.
Extraordinària també la interpretació de la soprano Anna Netrebko; la seva Maddalena és intensa, forta i enèrgica. Com era d’esperar, l’escena de màxim lluïment per a la soprano va ser “La mamma morta” de l’acte tercer, quan Netrebko va mostrar una Maddalena serena i forta, però carregada d’amargor per la situació que li toca viure. Netrebko és una gran intèrpret, sap posar ànima als seus personatges i això els dona riquesa dramàtica, un valor accentuat per la bella veu de la cantant i la impecable tècnica que presenta. Qui també va demostrar les seves habilitats interpretatives va ser el baríton Luca Salsi (Carlo Gérard), un dels personatges amb més pes dramàtic de l’òpera, i que va respondre amb eficàcia a l’exigència del seu personatge. El seu Carlo és contundent quan cal tenir caràcter, i fràgil quan dubta sobre la Revolució que defensa (“Nemico della patria”). Finalment, Yusif Eyvazov (marit de Netrebko a la vida real) va assumir un estàtic Andrea Chénier. Extremadament pendent de les indicacions del mestre des del fossat, Eyvazov va presentar una emissió molt més correcta que la darrera vegada que vam veure’l en directe (al recital al Palau de la Música al costat de Netrebko el 17 de desembre de 2014), però lluny de la qualitat interpretativa dels col·legues que l’acompanyaven a l’escenari. Si Netrebko i Salsi van brillar per les seves interpretacions, el tenor va ser inexpressiu i estàtic.
En resum, enèrgics aplaudiments per al mestre milanès i clamorosa reacció del públic amb els principals cantants solistes. Un nou èxit del teatre més llegendari del món.
