CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Concert d’homenatge en el centenari del naixement del pare Ireneu Segarra. Ulrike Haller, Cristina Segura i Xavier Mendoza, cantants. Joan Rubinat, Jordi Armengol i Miquel Villalba, piano. Joan Casals, Vicenç Prunés, Joan Seguí i Arnau Farré, orgue. La Caravaggia. Escolania de Montserrat. Corals Infantils de Catalunya i les illes Balears. Cor i Orquestra d’Antics Escolans de Montserrat. Llorenç Castelló, Jordi Casals, Lluís Vilamajó, Eduard Vila, Francesc Prat, Manel Valdivieso, Salvador Mas, Lluís Vila, Alfred Cañamero, Daniel Mestre i Josep Pons, directors. Obres de Segarra, Rodamilans, Casals, Cererols, Soler, Ferrer, Bach, Barbosa i Vivancos. PALAU DE LA MÚSICA. 19 NOVEMBRE DE 2017.
Per Lluís Trullén
Són molts els tributs que hauríem de retre al pare Ireneu Segarra per la seva tasca ingent com a pedagog, compositor i músic en majúscules, aportada en els seus quaranta-cinc anys de dedicació al capdavant de l’Escolania de Montserrat. Prop de 1.200 nens van rebre el mestratge del pare Ireneu, que ens va llegar un mètode de pedagogia musical de referència que planteja una adaptació segons les edats de l’aprenentatge musical, tot combinant-hi aprehensió sensorial, joc i sempre el rigor.
Ara, en el centenari del seu naixement, calia un homenatge; per això antics escolans com Albert Colomer i Daniel Mestre van començar a preparar-lo curosament. El “monjo músic”, com el definia el pare Josep M. Soler, abat de Montserrat, en les notes que acompanyaven el programa del concert, mai –a causa del seu caràcter– hauria volgut un homenatge com aquest. Però tal com va passar l’any 1998 per celebrar-ne els vuitanta anys, el Palau va ser novament la seu d’un homenatge de primera magnitud, amb la presència de l’Escolania, del Cor i l’Orquestra dels Antics Escolans, de directors com Josep Pons, Salvador Mas, Francesc Prat, Llorenç Castelló, Lluís Vila, Alfred Cañamero, Manel Valdivieso, Jordi Casals, etc. i de diferents pianistes i corals infantils de diferents procedències de Catalunya i de les illes Balears.
El concert va començar amb una projecció dedicada al pare Ireneu amb intervencions de músics i directors tan vinculats al monestir com Salvador Mas, Josep Pons i Bernat Vivancos, precedida d’unes paraules de record al pare Ireneu del conseller Lluís Puig enregistrades a Bèlgica.
A poc a poc la música que tant estimava el pare Ireneu (que era conegut entre els escolans amb el sobrenom de “Piri”) va anar omplint l’escenari del Palau. Primer obres per a piano sol del propi Segarra, després obres dels seus mestres Rodamilans i Pau Casals; és clar, el Nigra sum cantat meravellosament per l’Escolania, sota la direcció de Llorenç Castelló. L’homenatge anava prenent forma de manera admirable, amb l’ordre, el rigor i la intel·ligència que sempre ha caracteritzat tot el que envolta Montserrat.
La música antiga polifònica sempre va estar al punt de mira del pare Ireneu, i el Cor de Cambra del Centenari i La Caravaggia ens van apropar a la deliciosa música de l’Ave Maria de Tomás Luis de Victoria, i a la de Joan Cererols, Antoni Soler, J. S. Bach, autors tots ells curosament escollits en un programa que acabava en la seva primera part amb l’exquisit i delicadíssim Ave Maria d’Anselm Ferrer, amb la intervenció de l’Escolania, el Cor de Cambra, Joan Casals a l’orgue i la direcció de Jordi Casals.
El pare Ireneu va estar quaranta-cinc anys al capdavant de l’Escolania i una de les seves premisses era que “si els escolans estimen la música, seran feliços tota la vida”. Certament, ell estimava profundament la música, el treball que feia al capdavant de l’Escolania, la dedicació al seu mètode pedagògic, a les seves composicions, a l’estudi d’obres de tants i tants autors. Mai va buscar la popularitat, sinó extreure el màxim partit del cant litúrgic de l’Escolania. Una dedicació musical que compartia amb la seva vida de monjo benedictí, tot fent seves les paraules de sant Agustí: “Qui canta prega dues vegades”.
La segona part es va obrir amb la fuga sobre el Salve regina del propi Segarra, interpretada per l’Orquestra dels Antics Escolans de Montserrat, sota direcció de Francesc Prat. Seguidament una sublim i extraordinària interpretació del Cant dels esperits sobre les aigües de Schubert, amb una intervenció brillantíssima del Cor i Orquestra dels Antics Escolans, dirigits per Salvador Mas, ens va fer adonar de la dimensió musical assolida per cantants i instrumentistes.
Després d’aquest moment reflexiu i de tanta càrrega poètica es van sumar a l’Escolania més de tres-cents nens situats tant a l’escenari com per davant i darrere les llotges de platea per cantar l’estrena de la suite Juguem cantant que Adrià Barbosa va escriure sobre cançons del propi Ireneu Segarra. Música festiva, juganera i amb una intervenció destacada de la percussió que ens presentava el Segarra allunyat de la transcendència polifònica i abocat a la música que brolla amb absoluta naturalitat. Ja amb la participació de tots els cantants i inclús cantant l’estrofa també part del públic, es va poder sentir el solemne i emotiu Himne d’Advent –dirigit per Lluís Vila. I el retorn a aquesta espiritualitat musical va arribar amb la interpretació del profund Déu és amb nosaltres, sota la direcció del mestre Josep Pons.
Un homenatge brillantment estructurat i sobradament merescut al sempre recordat pare Ireneu Segarra i que va cloure, com no podia ser d’una altra manera, amb el Virolai dirigit per Josep Pons. L’himne d’Els Segadors, dirigit per Salvador Mas i crits en favor de la llibertat, van posar definitivament punt final a un concert emotiu.
