TEMPORADA DE CAMBRA. Miklós Perény, violoncel. Dénes Várjon, piano. Obres de Brahms, Beethoven i Kurtág. L’AUDITORI. 16 D’ABRIL DE 2017.
Per Miquel Gené
L’actuació del violoncel·lista Miklós Perény a la Temporada de Cambra de l’Auditori de Barcelona es sumava a la de dos septuagenaris il·lustres més que les darreres setmanes han trepitjat diferents escenaris de la ciutat, com són el pianista Stephen Kovacevich amb l’Orquestra Camera Musicae (Palau de la Música) i l’abans tenor i ara baríton Plácido Domingo (Gran Teatre del Liceu). Presències destacables que hem d’agrair pel sol fet de poder veure i sentir en directe autèntiques llegendes de la música clàssica, referents de tantes generacions de músics. Però que també obren un debat que desperta passions enfrontades sobre fins quan s’ha de mantenir en actiu un músic. Més enllà del punt fetitxista, cal pensar què busquem cadascú de nosaltres quan assistim a un concert. Fugint del relativisme extrem, que no ens durà enlloc, m’atreviria a dir que hi ha dos elements imprescindibles: sentir-nos en contacte o molt a prop de la Bellesa i poder dir que hem après alguna cosa. Més enllà d’això, que els mites no aguantin la comparació amb la realitat –cosa que no faran mai– no serà el més rellevant. Aquesta és la reflexió que m’assaltava després d’haver presenciat el concert de Perény, llegenda viva del violoncel i que, si potser no es troba en la plenitud de les seves forces per ser la millor versió de si mateix, va oferir un concert que, tot i els seus alts i baixos, em va apropar una mica més a la Bellesa i a la Veritat.
A l’esport hi ha una màxima que diu que el toc mai no es perd. Perény en seria un cas exemplar. La seva tècnica es manté sòlida i neta, especialment a la mà dreta, la qual lliscava per damunt del batedor sense cap dificultat, encertant sempre el lloc on volia deixar caure els dits. El resultat, un atac precís i una afinació impol·luta. La mà dreta també feia el que sabia fer, però en aquest cas s’hi trobava a faltar capacitat per generar so. Un bon amic amb qui compartia l’audició, violoncel·lista experimentat, m’explicava que el seu ús de l’arc era molt particular: n’utilitzava molt poc i concentrava molta energia en cada punt. Per al meu gust, li’n va faltar.
Així les coses, la Sonata per a violoncel i piano, op. 38 de Johannes Brahms amb què el duo obrí el concert resultà opaca per la manca de profunditat en el so del violoncel. Tot i que el pianista intentava mantenir-se en un segon pla, en els moments que requerien més intensitat no tenia més remei que engolir l’insuficient volum del seu so. El fraseig també es va veure afectat per l’ús poc fluid de l’arc, i va resultar quadrat i mecànic a estones.
El duo es va sentir més còmode en l’entorn recollit que van triar per interpretar les Set variacions per a violoncel i piano, WoO 46 de Ludwig van Beethoven. L’obra exigeix un major protagonisme del piano, que Várjon va assumir sense dificultats, tot mostrant-se com un pianista digitalment sòlid i amb un so net i brillant. La concepció austera de la mètrica –adornada només per algun ritardando a final de frase– i de la dinàmica –variant-la sempre cap a menys–, va ser un terreny més propici per a la sonoritat de Perény.
El duet tancava la primera part i obria la segona amb música de György Kurtág. Primer va ser Várjon al piano sol qui, interpretant Signes, jocs i missatges, es va revelar com un pianista enorme, de so ampli i amb un gran domini de la ressonància del piano. Dominà la frase amb gestos potents i agressius i la dirigí amb gust i criteri, bo i generant tensió i distensió i, amb elles, interès dins d’un esdevenir fluid i elàstic, en el qual aturava el temps i el tornava a llançar cap endavant com si es tractés d’un joc.
Després va ser el torn d’escoltar Perény en solitari, el qual, amb un so encara petit, va mostrar un fraseig molt més rodó i polit en el registre dinàmic reduït i va donar, ara sí, una lliçó de control de pes, de modelatge tímbric i traçat del fraseig en “Shadows”, l’últim dels deu moviments de Signes, jocs i missatges. Sublim.
Per concloure el concert, el duo es reservava la Sonata per a violoncel i piano, op. 99 del mateix Brahms. Una obra que encaixa molt millor amb els recursos del conjunt que la seva predecessora, i en la qual els músics es van sentir més còmodes: des del principi el fraseig va ser més fluid i hi va haver més relació entre tots dos. En el segon moviment per fi Perény es va fer l’amo del discurs i el va conduir en dinàmiques intermèdies: so ple i ressonant, fraseig estable i rodó, bon contrast dinàmic, bon equilibri de so entre violoncel i piano i un joc mètric subtil però molt efectiu. I el tercer moviment, tot i la manca de força en alguns passatges, va ser explosiu en el caminar i en la profunditat de so, que Perény va trobar al taló del seu arc.
