L’AUDITORI MÉS. Josep Colom, piano. Obres de Franck, Bach, Casablancas, Montsalvatge, Mompou i Chopin. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 11 DE MARÇ DE 2014.
Per Lluís Trullén
La dilatada trajectòria concertística i pedagògica de Colom ha estat a bastament reconeguda: ser considerat unànimement com un dels més grans pianistes espanyols dels darrers decennis resulta un fet més que evident. El cert és que quan s’escolta Josep Colom s’estableix una proximitat constant entre públic i intèrpret produïda per la manera com el pianista barceloní comprèn i transmet la música. Vestit de rigorós blanc com a contrast del negre del majestuós piano Steinway, Colom va sortir a l’escenari de la Sala Oriol Martorell abans d’iniciar el recital i va explicar les seves sensacions i profunda admiració per les dues obres que integraven la primera part: el Preludi coral i fuga de Franck (per la qual sent devoció des de la joventut) i la Partita núm. 6 de Bach. L’elecció que Colom va fer d’ambdues obres no era gratuïta. La cèl·lula temàtica del preludi de la Sisena Partita de Bach va ser emprat per Franck per realitzar la fuga de l’obra per a piano més emblemàtica de la seva producció i que va ser considerada per Alfred Cortot com una de les “deu obres mestres de la literatura pianística”. I Colom va aprofundir tant en Franck com en Bach, tot obtenint unes sonoritats organístiques i de gran majestuositat en l’obra del compositor francès i oferint un Bach nítid, articulat, refinat, en què l’absència del pedal –emprat només en la “Sarabande”– creava un efecte quasi clavicembalístic. Profunditat, elegància i la recerca d’una dimensió mística d’ambdues obres podrien ser alguns dels termes que ajudarien a definir la versió.
La segona part es va iniciar amb un nou parlament de Colom, referint-se al vincle de la nota Si com a denominador comú que hi havia en les obres programades de Casablancas, Montsalvatge i Mompou; a més, va fer referència a l’amistat que el va unir amb els dos darrers i que manté amb el compositor de Sabadell, amb qui comparteix un nexe professional al Conservatori del Liceu. Casablancas va compondre dos anys enrere una obra en què, tot fent un homenatge a Montsalvatge, prenia com a obra model el Sí a Mompou, que el compositor gironí va dedicar a l’autor de la Música callada. Casablancas (compositor que va rebre una càlida ovació del nombrós públic que va assistir al recital) fa una obra evocadora i original, amb un ús curós de l’harmonia i del ritme que ens apropa clarament a Montsalvatge, però que deixa entreveure per la seva subtilesa d’escriptura aquella empremta tan pròpia de Mompou. Colom va desgranar les tres obres dels autors catalans amb refinament i una vigilància perfecta de la sonoritat per crear uns efectes de diàlegs –en l’homònima obra de Mompou– i d’exquisidesa en la pàgina de Montsalvatge.
Magistral va ser el seu Chopin, que ocupava la darrera part del recital: oníric en la Berceuse i brillant en la Barcarola. L’arxiconegut Scherzo op. 39 va ser tractat amb contrasts eloqüents produïts entre els blocs d’acords i els delicats dibuixos descendents plens de lleugeresa interpretats amb una refinadíssima claredat i sonoritat al piano.
Ja fora de programa quatre obres més van servir per cloure el recital: la Balada núm. 1, op. 23 i l’Estudi núm.7, op.25 de Chopin, el moviment central del Concert Italià de Bach i, per últim, el Preludi núm. 7, novament de Chopin, precisament aquella obra que Mompou emprà per fer les Variacions sobre un tema de Chopin i que Colom va definir com “l’obra més breu que conec per a piano”.
