EL SO ORIGINAL. La Capella Reial de Catalunya. Hespèrion XXI. Dir.: Jordi Savall. El llibre vermell de Montserrat. ESGLÉSIA DEL PI DE BARCELONA. 25 DE NOVEMBRE DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
La temporada 2013-14, la vuitena, del cicle de concerts El So Original, concebut per a la ciutat de Barcelona per Jordi Savall amb la coordinació de l’Auditori de Barcelona, es va inaugurar dimarts passat a l’església del Pi de la Ciutat Comtal amb localitats exhaurides i un programa d’excepció: el Llibre vermell de Montserrat.
D’ençà que un jove Jordi Savall va enregistrar aquesta obra al costat d’Hespèrion XX i la seva dona Montserrat Figueras –a qui ahir es va recordar en el segon aniversari del seu traspàs–, el recull de cançons medievals creades per acompanyar la visita al monestir de Montserrat, construït el 1027, ha estat revisitat en diverses ocasions per aquesta formació –ara rebatejada com a Hespèrion XXI– i el seu director, Jordi Savall.
En un entorn com el que va acollir l’audició, l’església del Pi, d’acústica adient sobretot des del centre de la nau i gràcies al fet que els bancs eren plens de gom a gom de públic assistent, el Llibre vermell de Montserrat –dit així pel color vermell del vellut del segle XIX que cobria el recull de cançons, junt amb moltes altres composicions de l’època, quan es va trobar a la Biblioteca de Montserrat– va tornar a omplir la nau dels melismes medievals que conviden tant al gaudi com a la reflexió íntima.
El conjunt de deu cançons que componen el recull presentat com a Llibre vermell de Montserrat és, en realitat, una petita part del còdex originari del 1400, pràcticament ja escrit en el nou estil imperant, l’Ars Nova, tret de peces com “O virgo splendens”, escrita en plain-chant. Les cançons dedicades a la Mare de Déu que integren aquest conjunt de deu cançons són anònimes i van ser compostes per acompanyar els moments de pregària en les extenses vigílies pròpies dels pelegrinatges.
Si algun mèrit s’ha d’atorgar a Jordi Savall en la seva extensa trajectòria musical, és clar que ha de ser el de popularitzar –en el millor sentit del mot– un repertori aparentment tan allunyat dels hàbits de “consum” musical, i fins i tot de la vida dels nostres temps. Reunir-se avui dia en un temple per rememorar ja no només una música, sinó gairebé una litúrgia –la de la reflexió, el silenci, la meditació– semblaria una raresa si no fos perquè Jordi Savall ha demostrat a bastament, amb vuit edicions de temporada estable de concerts amb aquest format i més de quaranta anys de trajectòria musical, que és capaç d’exhaurir localitats gairebé sempre. Vist així, ara només falta que altres formacions, que no pel fet de ser posteriors a Jordi Savall tenen menor mèrit, també disposin de l’oportunitat d’entrar en aquest circuit estable i participar i fer-nos partícips d’un esdeveniment musical i cultural que pel que s’ha vist té un ampli suport de la població.
La qualitat de les formacions de Savall és indiscutible. Sap envoltar-se de professionals experts i excel·lents en les seves disciplines i això sempre és garantia de qualitat. L’estètica decorativa del producte (entenem-ne música) és també quelcom en què Savall ha tingut una cura particular, ja sigui amb les seves produccions discogràfiques (els famosos llibres-disc) com també en el concert. En aquest cas, la il·luminació va jugar un paper important en l’ambientació de l’entorn i només es va trobar a faltar que l’església tingués deambulatori per poder captar encara millor l’efecte transitori del so cantat en efectuar el passeig del pelegrí per darrere de l’altar. Això, però, va ser substituït en la primera cançó, “O virgo splendens” –un cànon a dues veus–, per un passeig des del final de la nau a l’altar que es va repetir en sentir invers per tancar la cerimònia; és a dir, el concert.
La cohesió musical i rítmica de les obres va anar de menys a més de forma molt evident a partir de “Los set gotxs”; mentre que en les cançons anteriors, “Stella splendens” i “Laudemus Virginem”, la cohesió entre el cor i el grup instrumental sonava enrarida i amb algun desajust rítmic. Tot i això, cal pensar que ni de lluny els pelegrins medievals devien aconseguir la delicadesa musical que aquesta versió liderada per Jordi Savall pot oferir. Veus com les de María Christina Kiehr, David Sagastume, Lluís Vilamajó o Daniele Carnovich són luxes que Savall ja té cura de conservar i amanyagar; el mateix es pot dir dels seus músics: espectacular el so del duduk armeni a càrrec de Haïg Sarikouyoumdjian, el salteri d’Andrew Lawrence-King, les flautes de Sébastien Marq o el mateix rabec i viella de Jordi Savall. La simple enumeració d’alguns d’aquests instruments, als quals caldria sumar el ney, el qanun, l’oud, la xeremia i el sacabutx, ja ens donen pistes de l’enriquiment al qual Savall ha sotmès l’obra amb el pas dels anys, d’ençà que el 1978 va enregistrar per primer cop aquesta obra. La fusió intercultural personalitza encara més la seva aportació a les cançons del Llibre vermell de Montserrat, que sonen ara una mica menys medievals –en relació amb la nuesa que s’associa a aquestes partitures– i una mica més interracials, signe dels temps del segle XXI. Deu ser per això que Hespèrion ja no és XX sinó XXI…
