SIMFÒNICS AL PALAU. Gardel, tangos i milongues. Sílvia Pérez Cruz, cantant. Marcelo Mercadante, bandoneó. Miquel Àngel Cordero, contrabaix. Orquestra Simfònica del Vallès. Marta Cardona, concertino directora. Obres de Piazzolla, Gardel, Yupanqui, Cordero, Arolas, Páez, Villoldo, D’Arienzo i Pérez Cruz. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE GENER DE 2024.
Amb gairebé deu minuts de retard per poder acomodar tot el públic que havia esgotat les entrades va començar al Palau de la Música el concert de tangos i milongues, una nova producció de la Simfònica del Vallès, amb la cantant Sílvia Pérez Cruz com a estrella convidada.
Ja de bon principi la proposta es va presentar escènicament amb un format singular, amb la plantilla orquestral –no tan nodrida com en altres ocasions– tocant dempeus, mitges llums a l’escenari i, en una posició central privilegiada, tres solistes: el bandoneonista Marcelo Mercadante, el contrabaixista i compositor Miquel Àngel Cordero i la concertino directora Marta Cardona, que emmarcaven l’espai que ocuparia, en les seves intervencions, Sílvia Pérez Cruz.
El programa, equilibrat, va anar alternant les peces més ricament orquestrades i pròximes al repertori simfònic amb uns moments de més intimisme, i va repartir de manera equitativa les grans melodies que tothom esperava, algunes de les quals –Volver, Libertango o Adiós, Nonino–, sorprenentment, no van ser cantades.
De fet, Pérez Cruz va tenir tan sols sis intervencions, i encara una, Loca de Juan d’Arienzo, segons que va explicar, van decidir incorporar-la a l’últim assaig. En alguna altra, com Por una cabeza, se la va veure excessivament pendent del faristol, on en llegia la lletra. Però lògicament van ser les més celebrades, ja que li van permetre aplicar el seu segell personalíssim a temes com Carabelas nada de Fito Páez, Nostalgia i El día que me quieras de Carlos Gardel o el seu propi Tango de la Vía Láctea. També va interpretar un petit bloc de dues melodies d’Atahualpa Yupanqui, Piedra y camino –fent duet tan sols amb Miquel Àngel Cordero, en un dels moments més íntims de la vetllada– i A qué le llaman distancia, precedides per l’emissió en off d’una intervenció del mateix compositor.
A la gestualitat habitual de Sílvia Pérez Cruz, que sol estendre cap al públic el braç amb què no sosté el micròfon, es van afegir en aquest cas les indicacions cap a l’orquestra, a qui marcava el compàs i alguns finals de frase, i fins i tot cantant cap als músics i d’esquena al públic en un autèntic exercici de la més pura música de cambra.
Tots quatre solistes van intervenir, en un moment o altre, micròfon en mà, per explicar detalls del programa, dels seus instruments –Mercadante va recordar alguns detalls de la desconeguda història del bandoneó– o de la seva relació amb el repertori: Pérez Cruz va evocar la profunda impressió que li havia provocat la primera visita a l’Argentina. Si bé tot plegat va allargar la sessió més enllà del previst, fins gairebé les dues hores, el públic va aplaudir enfervorit fins a aconseguir una propina, la repetició de Loca. Potser n’haurien volgut més, però els músics van voler guardar les forces per a les tres sessions pendents d’aquesta producció, a Sant Cugat del Vallès, Reus i Tarragona, a més del que ja havien ofert el dia anterior a Sabadell.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
