FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Sílvia Pérez Cruz (veu i guitarra) i Marco Mezquida (piano). AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 9 D’AGOST DE 2018.
Amb les entrades exhaurides des de feia setmanes i malgrat una climatologia no gaire favorable per gaudir d’un concert a l’aire lliure –una tarda plujosa i una nit fresca i ventosa–, l’Auditori del Castell de Peralada es va vestir de gala per acollir l’estrena absoluta del projecte en el qual han estat treballant aquests darrers mesos la cantant palafrugellenca Sílvia Pérez Cruz i el virtuós pianista menorquí Marco Mezquida.
Tal com varen anunciar a la seva presentació, el 23 de juliol passat a la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català (Palau de la Música), el germen d’aquest projecte va sorgir anys enrere a Gràcia a partir d’un recital íntim que hi va oferir Mezquida. Aquell dia, mentre el pianista menorquí interpretava el clàssic My funny Valentine, Pérez Cruz, que seguia el concert asseguda sota del piano, va començar a cantar-la en secret pensant que Mezquida no l’escoltava. D’aquesta manera íntima però curiosa naixia l’autoadmiració entre aquests dos grans noms de l’escena de casa nostra i, per tant, un interès a elaborar un projecte musical conjunt.
A les 22 h en punt i amb els 2.000 assistents instal·lats a les localitats respectives, expectants per descobrir en què consistiria aquesta conversa musical, en un escenari a mitja foscor les mans de Mezquida van començar a fer sonar, suaument, els primers acords d’un piano vertical acompanyat per una delicada mitja veu de Pérez Cruz, elegantment vestida de blanc. Com no podia ser menys i en un clar homenatge a aquella trobada gracienca, el tema escollit per obrir i tancar la vetllada va ser My funny Valentine.
Al llarg de dues hores, aquest debut en duo va resultar un espectacle hipnotitzador ben variat, tant pel que fa a estils com en idiomes, ja que s’hi van combinar el català, el castellà, el portuguès i l’anglès.
Amb la complicitat d’una posada en escena sòbria però elegant, jugant amb els espais i les il·luminacions, els dos músics van anar alternant no només els instruments presents –tres pianos (un de cua, un de vertical i un de joguina), així com també una guitarra–, sinó també les seves posicions damunt l’escenari.
Vista l’àmplia capacitat creativa dels actors principals, aquest diàleg íntim entre dos amics i companys de professió va transportar els espectadors al seu particular viatge musical amb estils ben diferenciats. Des del jazz, amb Lonely women d’Ornette Coleman, i la ja esmentada My funny Valentine, fins a poemes musicats especialment per Pérez Cruz, com Niño mudo de Federico García Lorca, Plumita de Mauricio Rosencof o For a fatherless son de Sylvia Plath, fins a arribar a adaptacions de Terra baixa i Cyrano de Bergerac. Des de la cançó llatinoamericana amb la popular La Llorona i Oración del remanso de Jorge Fandermole, fins a recuperar la cançó popular brasilera amb Asa branca de Luiz Gonzaga i la samba contemporània representada amb el tema Vai de Tom Zé.
Després d’una llarga ovació dels presents, uns radiants Pérez Cruz i Mezquida van aparèixer de nou a l’escenari per oferir una primera tanda de bisos. La van iniciar amb No surprises, dels britànics Radiohead, anunciada dies abans en forma de petit avançament a les xarxes socials i interpretada magistralment per Mezquida amb l’ajuda d’un piano de joguina. Els dos següents temes escollits no podien ser menys que l’havanera familiar Vestida de nit i Pequeño vals vienés, per fer les delícies d’una part del públic que desitjava escoltar-les.
Per últim, quan semblava que el recital ja havia finalitzat i vista la insistència dels assistents que els seguien ovacionant, Pérez Cruz i Mezquida es van veure obligats a oferir una quarta propina, el tango Siga el baile, interpretat amb els llums encesos.
A més de l’excel·lent sintonia demostrada pels dos intèrprets, l’estrena al Festival Castell de Peralada permet concloure dos aspectes a escala individual. Ara com ara, tant mediàticament com de devoció dels espectadors, Sílvia Pérez Cruz segueix centralitzant el focus principal. Un cop més, la cantant palafrugellenca va tornar a mostrar el seu gran domini de l’escenari gràcies a una esplèndida demostració de sensibilitat vocal. A això, cal afegir-hi, segurament per a sorpresa de més d’un dels presents, un bon domini també de la part instrumental, sigui amb la guitarra o amb el piano, tot atrevint-se a acompanyar, sempre en un discret segon pla, els moments de lluïment de les mans de Mezquida.
Per la seva banda, Marco Mezquida va tornar a demostrar les grans virtuts que posseeix com a jove talent pianístic i improvisador. Als seus trenta anys, aquest projecte presentat a Peralada podria convertir-se en un punt d’inflexió important en la seva carrera, tot permetent que el destacat nivell interpretatiu demostrat es projecti a curt termini en un augment de la seva presència a grans cicles i festivals, així com mediàticament.
En definitiva, polint alguns petits detalls i adaptant-se a escenaris més íntims, si se’ls atorguen les oportunitats necessàries, segurament estaríem davant d’una possible revelació de la temporada musical creada a casa nostra.
