GIRONA MÚSICA. GIOrquestra. Sílvia Pérez Cruz, veu. Feliu Gasull, guitarra. Dir.: Marcel Sabaté. AUDITORI-PALAU DE CONGRESSOS DE GIRONA. 10 DE MAIG DE 2015.
per Albert Torrens
No és la primera vegada que afirmem que un dels grans actius de la GIOrquestra és la saviesa a l’hora de confeccionar les seves pròpies produccions. En aquest sentit, programar –com ja va fer l’any passat– un concert a l’Auditori de Girona coincidint amb la celebració de la fira Temps de Flors, que sempre porta multituds a la ciutat dels quatre rius, era una aposta intel·ligent. Si, a més, es convidava a compartir cartell el guitarrista i compositor Feliu Gasull i la cantant Sílvia Pérez Cruz, es pot dir que l’èxit assolit ahir era més que previsible.
És clar que bona part del que havia de passar durant la vetllada estava en l’aire, com els canvis en el programa –que tot i ja haver estat imprès la solista es va encarregar d’anar presentant–, les reaccions entusiastes del públic o les peculiaritats d’una sonorització que no va afavorir tant com hauria calgut la comprensió dels textos.
L’estètica del concert era, en efecte, la que corresponia al tipus d’espectacles que Sílvia Pérez Cruz acostuma a protagonitzar, ben allunyada de l’àmbit del concert clàssic en què la GIO –tot i ser una orquestra tot terreny– està més acostumada a moure’s. I el públic, és clar, no va deixar d’aplaudir en cada cançó del programa –interrompent fins i tot la unitat de les que s’agrupaven en un mateix epígraf– i, més enllà d’això, s’aixecava, picava de peus i xiulava sense contenir les seves emocions. La cantant, però, guanya molt en la distància curta, com ho va demostrar en la intimitat de les dues cançons del cicle Tonades en què la va acompanyar exclusivament Feliu Gasull.
I és que Sílvia Pérez Cruz té carisma i el sap fer servir. El seu magnetisme personal està fet d’una mescla de figura fràgil, repartiment de somriures a tort i a dret i jocs amb la seva llarga cabellera. Com les grans dives, es guanya el públic encara que els seus comentaris siguin anodins i ho rebla tot amb interpretacions personalíssimes que exploten el millor del que hi ha a la partitura i, sobretot –i aquesta és una gran diferència respecte del repertori clàssic–, hi aporten tot allò que no està escrit i que les fa úniques i irrepetibles.
Gasull, per la seva banda, “descompositor” (com li agrada definir-se), va fer gala de la seva infinita habilitat com a autor i com a intèrpret. Toca la guitarra d’una manera que sembla que tingui tota una orquestra a l’interior, i si bé les seves intervencions en solitari van ser escasses, va demostrar que tampoc no es podia reprimir mentre l’orquestra interpretava la seva música. Contrastava, doncs, amb aquesta implicació una certa timidesa a l’hora de rebre els aplaudiments.
Finalment, la GIOrquestra, que omplia l’escenari amb ben bé una seixantena de músics, va brillar en molts moments, però especialment –per exemple– en els passatges en què Gasull havia reservat un major protagonisme als quatre percussionistes, com quan aquests descriuen el galop del comte Arnau en l’última de les Quatre cançons que s’estrenaven en aquest concert. Qui hauria dit que era la mateixa formació que tan sols una setmana abans havia donat compte de les subtileses beethovenianes! En canvi, les cançons populars de García Lorca i les dues cançons de bressol de Montsalvatge –l’única concessió clàssica del programa– ni necessiten ni encaixen amb un acompanyament tan nombrós, malgrat que aquestes melodies s’hagin volgut presentar en tots els formats possibles.
Per si això fos poc –i el concert es va allargar més d’una hora i mitja sense interrupció–, Pérez Cruz havia previst la repetició de dues de les cançons lorquianes com a propina, però les autèntiques taules les va demostrar en reaccionar a la petició espontània d’una espectadora que, des de les últimes files, li va demanar l’havanera Vestida de nit, composta pels seus pares –lletra de la mare, Glòria Cruz, i música del pare, Càstor Pérez. Davant l’evidència que l’orquestra no la podia acompanyar en aquesta peça, va demanar a algun dels músics si s’hi atrevirien i va entonar la nostàlgica melodia amb l’únic suport d’un contrabaix i un violí, tan sorpresos com ella. La reacció del públic no va poder ser cap altra que una nova pluja de bravos. “És culpa teva…”, va dir sorneguera Sílvia Pérez Cruz a l’agraïda espectadora, i va afegir, amb les galtes tan vermelles com el vestit que portava: “Això és molt fort!” I, efectivament, ho era.
