ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Granados, Serra Oribe i Xostakóvitx. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 9 DE MARÇ DE 2014.
Per Santi Riu
La darrera producció de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida ens presentà un programa amb dues cares ben diferents. La primera part tingué un fort accent lleidatà. S’inicià el concert amb la Dansa dels ulls verds d’Enric Granados. Es tracta de la penúltima obra del compositor –la darrera fou el famós “Intermezzo” de l’òpera Goyescas. Escrita per al debut a Nova York de la gran ballarina Antonia Mercé, més coneguda com “La Argentina”, l’obra sorgí a partir de l’òpera en un acte La cieguecita de Betania i pren el títol dels enormes ulls expressius de la ballarina. Evocacions, ritme, dansa i passió sorgiren d’un Granados inspirat per la música popular andalusa, en què el fraseig, la línia expressiva i el matís foren tan importants com el component rítmic de dansa sensual i atractiva.
Els Camps Elisis és una obra encàrrec de l’orquestra al compositor lleidatà Antoni Serra Oribe. Inspirada en els Camps Elisis de Lleida de final de la dècada dels anys quaranta i començament dels cinquanta, està formada tres moviments d’una escriptura no gens contemporània, sinó més aviat una fotografia nostàlgica de les vivències del mateix compositor.
Passejant per la vorera del Segre en una nit de clar de lluna ens evoca l’ambient nocturn d’aquest marge esquerre del Segre. Del no res i conduït pel corn i l’arpa, el moviment evoluciona amb una corda ben compactada i que se sent més a gust ja en una dinàmica mezzoforte-forte que en un inici més titubejant. El moviment ens permet escoltar la remor del riu, els murmuris i sorolls sorgits de la vegetació existent o les dotze campanades de mitjanit al rellotge de la Seu Vella. L’estany de les fades evoca l’estany misteriós, on les fades del llac surten per ballar un típic vals vienès. Amor meu, anem a ballar a la Rosaleda? es basa en les vivències del mateix compositor com a músic de ball. El bolero i el pasdoble sorgeixen de manera eloqüent en una partitura ben defensada i equilibrada per la formació lleidatana i ben rebuda per un públic que, en alguns moments, semblava estar més en una sala de ball que en un auditori.
El projecte ambiciós de l’orquestra inclou, a més d’apropar el gran repertori simfònic a les terres lleidatanes i fomentar la creació de noves obres, també la vocació pedagògica. És per això que l’Acadèmia-OJC continua el model que en una altra producció es va fer convidant alumnes de nivell elemental de les escoles de música, tot incorporant-hi ara els alumnes més brillants de grau professional dels conservatoris de Lleida i Cervera, així com del centre L’Intèrpret, que foren escollits en unes proves d’accés prèvies. Es vol aconseguir que puguin gaudir d’un moment únic i irrepetible dins d’una orquestra professional, situats entre els membres de la formació, per interpretar un programa comú, sense que això suposi una minva en els resultats artístics. I això es va aconseguir àmpliament amb el simfonisme rus.
Dedicada a Lenin i centrada en els esdeveniments de la revolució, la Simfonia núm. 12, “l’Any 1917” de Xostakóvitx, està formada per quatre moviments –“Petrograd revolucionari”, “Razliv”, “Aurora” i “L’alba de la humanitat”– que evolucionen sense pausa. La densitat sonora de les cordes greus a l’uníson en una introducció solemne ja feia presagiar un simfonisme de primera llei. Intensitat i dramatisme sorgiren d’una pàgina grandiloqüent. Reverté hi aportà intensitat, vitalitat i foc expressiu en una versió colorista, de gran potència musical, espectacularitat i sonoritats punyents. Una secció de fustes excel·lent sobresortí en un segon moviment que no decaigué en cap moment, imbuït en un ambient ombrívol –quasi gèlid–, descriptiu i nostàlgic.
En resum, òptima impressió musical d’una formació amb una corda compacta, dúctil i potent, una fusta excel·lent i un metall contundent en un Xostakóvitx que ve a ser un monument a l’estètica del moviment socialista.
