PALAU 100. Ying Fang, soprano; Beth Taylor, mezzosoprano; Laurence Kilsby, tenor; Nahuel di Pierro, baix; Chadi Lazreq, nen soprano; Pygmalion, cor i orquestra; Raphaël Pichon, director. W. A. Mozart: Requiem, KV 626; Ach, zu kurz ist unsers Lebens Lauf KV 228 (515b); Meistermusik, KV 477b; Miserere mei, KV 90; Ne pulvis et cinis, KV 122; Solfeig en Fa major, KV 393/2; Quis te comprehendat, KV 110; O Gottes Lamm, KV 343/1. PALAU DE LA MÚSICA. 19 D’OCTUBRE DE 2023.
Podria semblar que el Palau de la Música apostava per tot un clàssic per inaugurar el cicle Palau 100 i, amb aquest, oficialment la nova temporada de concerts. Però el projecte amb què Raphaël Pichon i el seu Ensemble Pygmalion van tornar per tercera vegada al Palau de la Música, que fa anys que recorre diversos escenaris europeus, dista molt d’una interpretació convencional del Requiem de Mozart.
El director francès –i, en les produccions escenificades (que no va ser el cas) també Romeo Castellucci– presenta un programa que combina la cèlebre missa de difunts amb altres obres del compositor de Salzburg de temàtica similar, tot oferint com a resultat pràcticament un monogràfic –hi ha alguns fragments de la litúrgia gregoriana– que va des de la veu a cappella fins al gran conjunt simfònic i coral, passant per un lied, un cànon o un fragment d’òpera, entre d’altres.
Certament, la recopilació s’hauria pogut presentar d’una altra manera, més conservadora –per exemple, la selecció al començament, en ordre creixent, per culminar amb el Requiem–, però l’alternança entre els moviments de la missa i els altres sens dubte accentuava els contrastos i n’incrementava l’interès i l’expectativa.
En tot cas, va quedar clara la incontestable qualitat dels dos conjunts, impecables en afinació, estil i imprescindible atenció a la direcció de Pichon, molt tècnica, però també crispada i fins i tot nerviosa, en la qual van dominar massa els tempi ràpids i es van agrair els moments de recés intimista, més aptes per a l’atenció al detall. En el quartet solista va sobresortir la mezzosoprano Beth Taylor, de veu bellíssima i carnosa, que evidentment va lluir més en una de les àries complementàries més que no pas en el paper que li reserva el Requiem.
Va ser un encert conservar, com a punt central sobre el qual va pivotar tot el programa –com també ho fa el Requiem– l’emblemàtic “Lacrymosa”, culminat en aquest cas pels breus esbossos conservats de l’“Amen” que Mozart havia pensat originalment com a colofó.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
