FESTIVAL BACHCELONA. “Gaudint Bach (II)”. Irene Mas, soprano. Sergi Marquillas, trompeta. Marc Díaz, orgue. Obres de G. F. Händel i J. S. Bach. PALAU GÜELL. 19 DE JULIOL DE 2019.
Dins del cicle Bachcelona vam tenir ocasió de gaudir d’aquest interessant concert d’orgue, soprano i trompeta, amb tres grans artistes com a protagonistes: Bach i Händel com els dos compositors del repertori del programa i Antoni Gaudí com a creador del privilegiat (i original) escenari que el va acollir. El concert va tenir lloc al saló central del Palau Güell, creació del geni reusenc, que concebí aquest edifici com una sala de concerts que girava entorn de l’orgue, situat a deu metres d’alçada, i amb una cúpula central que crea l’efecte de gran altaveu. La intenció de la vetllada va ser aprofitar aquesta particular construcció a partir d’un format molt especial de concert en el qual tant públic com músics (soprano i trompeta) s’anaven movent pels diferents espais que donen al saló central, tot creant una simbiosi ben original entre música i arquitectura. Per això, just abans del concert, els assistents (Mercedes Milà inclosa, en plena gravació d’un programa) vam assistir a una breu visita guiada per l’edifici.
Així doncs, durant el concert la soprano Irene Mas i el trompetista Sergi Marquillas van interpretar llurs peces en diferents llocs del saló central del palau gravitant al voltant de l’orgue tocat per Marc Díaz. El programa consistí en diverses peces de Händel i Bach, tot explorant les interessants i riques combinacions entre orgue, soprano i trompeta (sobretot natural). Val a dir, però, que l’inici del concert fou especialment irregular, potser a causa de l’acústica o per la particular concepció del concert. La inicial marxa de l’Ode for St. Cecilia’s Day de Händel pecà d’excés de legato en la trompeta, cosa que li restà energia. Quelcom similar passà amb les àries “Eternal source of light divine” de l’Ode for the birthday of Queen Anne i “I know that my redeemer liveth” del popular Messiah, totes de Händel, en què una Irene Mas encara freda mostrà força descontrol vocal, que es manifestà sobretot en un excés de vibrato en les notes llargues, a més d’ornaments poc àgils. No obstant aquest inici, val a dir que el concert millorà notablement a mesura que el programa anà avançant, com van mostrar Marquillas i Díaz en diversos números de la Suite en Re major de Händel, amb una bona combinació de preguntes i respostes entre els dos músics.
De fet, va seguir una lluïda segona part dedicada exclusivament a Bach, iniciada amb un espectacular Jesu Christus, unser Heiland, BWV 665 interpretat a l’orgue per Díaz, que va saber teixir el contrapunt bachià amb tota la profunditat necessària. Seguiren diversos fragments de la cantata Wir danken dir, Gott, wir danken dir, BWV 29, en diverses combinacions de soprano, trompeta i orgue. En aquestes peces, la veu d’Irene Mas es mostrà molt més controlada i precisa, i brillant sobretot en l’ària “Gedenk and uns mit deiner Liebe”.
A mode de síntesi hegeliana, la tercera part buscà una síntesi entre Bach i Händel a través d’obres que relacionessin ambdós compositors. La primera peça fou el preludi “O Mensch bewein dein Sünde gross”, pertanyent a l’Orgelbüchlein de Bach interpretat al seu dia també per Händel i en aquesta ocasió per Díaz oferint una versió d’acord amb el caire solemne d’aquest adagio, lent i majestuós. Seguiren diversos números de la Markus Passion de Bach a partir de música de Händel, i novament vam gaudir de la conjunció dels tres músics, tot destacant la claredat de la projecció vocal d’Irene Mas, sobretot en l’ària “Seht, Menschenkinder, seht”, ària delicada i plena de matisos que la soprano interpretà amb solvència i gust.
Tancà el programa el brillant “Let the bright Seraphim” del Samsó de Händel, un colofó enèrgic i potent, perfecte per a aquesta combinació de músics. Val a dir que resultà estrany que, després d’aquesta enèrgica ària, s’afegís un bis tan lent com “Eternal source of light divine”, la segona peça del concert, però serví per mostrar que les inseguretats inicials estaven ja completament superades.
L’experiència global fou especialment suggeridora. Malgrat les dificultats espacials, els músics anaren resolent els obstacles i acabaren mostrant una gran coordinació entre ells i una simbiosi perfecta amb l’espai. No obstant això, la sensació general del concert fou de fredor, en mancar els aplaudiments del públic fins al final. Val la pena impulsar iniciatives d’aquest tipus per tal que el públic s’acostumi a viure altres experiències sonores amb la música clàssica i la seva relació amb els espais d’interpretació. En aquest cas fou una proposta molt original i suggeridora que va servir per donar a conèixer una faceta més d’aquest edifici tan singular de Barcelona.
Imatge destacada: la soprano Irene Mas (foto d’arxiu)
