Sonates del Pare Antoni Soler
Sira Hernández, piano
Solfa, 2017
Sira Hernández ret un brillant homenatge al pare Soler i a Joaquim Nin. Enregistrat el mes de novembre del 2016 a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, la pianista Sira Hernández ha dedicat el seu darrer treball discogràfic a dotze de les Sonates del pare Antoni Soler. La pianista barcelonina, amb una carrera professional que es remunta al 1987, es troba en un moment interpretatiu esplèndid. Si el 2014 ja va enregistrar per a Solfa els quatre quaderns de la Música callada de Frederic Mompou, ara dedica el seu segon enregistrament per a la mateixa discogràfica (vuitè de la seva carrera) a la música del pare Soler. Cal llegir atentament les brillants notes que acompanyen l’enregistrament realitzades per Joan Vives, un veritable estudi musicològic i històric sobre aquestes dotze Sonates que van ser publicades per primera ocasió per Joaquim Nin el 1925 mitjançant l’editorial Max Eschig de París. Nin, en contra del corrent de Landowska, propera a la interpretació amb el clavecí de les obres per a teclat del segle XVIII, en defensa la interpretació amb piano, amb les dinàmiques i els efectes sonors que permet l’instrument. Sira Hernández, en aquestes dotze Sonates escrites en un sol moviment i estructurades de manera binària, en fa una lectura molt clara quant als contrastos temàtics, a les accentuacions rítmiques, a l’execució dels ornaments. Ens agrada l’elecció dels tempi, sempre curosos a fi que la musicalitat brolli amb fluïdesa, i el joc de contrastos dels diferents canvis modals. Però Sira Hernández no deixa de banda els aspectes virtuosístics que amaguen cadascuna de les peces: l’articulació nítida és un punt de mira constant en Sonates com l’SR 21 o la Sonata en Fa sostingut major, SR 90. De la mateixa manera, la rítmica precisa que en tantes obres de Soler recull aspectes de la música popular, juga un paper determinant per la naturalitat que adquireix en aquestes interpretacions. Una gravació per gaudir en tota la seva plenitud de la música del pare Antoni Soler, això sí, interpretada amb un Steinway i amb tots els avantatges (o desavantatges per a d’altres) que això pot suposar. Lluís Trullén
