DA CAMERA. Pavel Haas Quartet. Obres d’Smetana i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MAIG DE 2012.
Per Josep Barcons
De vegades fa la impressió que hi ha dos tipus de quartets de corda. Un és aquell que té una personalitat global molt homogènia, molt íntegra, molt equilibrada, sorgida del fet que els seus membres actuen com si fossin els òrgans d’un cos: tots fan la seva funció perfecta, i cap no hi destaca per sobre de cap. Igual d’important és el fetge, que el ronyó, que el pàncrees…, de tal manera que els integrants fins i tot sembla que renuncien a les peculiaritats de la seva personalitat individual en benefici de la construcció d’una personalitat global única. D’altres quartets, en canvi, tenen una personalitat global més voluble, més arrauxada, més heterogènia, sorgida de la suma de les individualitats que el formen. Això –que d’entrada podria semblar una objecció– no té per què minvar cohesió al resultat final, i confereix al quartet un aire sorprenent, amb una personalitat més multiforme, menys compacta, més diversa que la de l’altre tipus.
El cas del Pavel Haas Quartet sembla d’aquest segon tipus, amb dos òrgans que destaquen per sobre dels altres dos. El violoncel·lista Peter Jarusek –que té una musicalitat desbordant i aclaparadora, de tarannà solístic– és gairebé incontenible dins els límits del quartet i brilla amb llum pròpia (i quina llum!). Però aquest fet, en comptes de desequilibrar el grup, li aporta un punt de genialitat inqüestionable. Igual que la rauxa menys precisa de la violinista primera (Veronika Jaruskova), en diàleg més que còmplice amb el violoncel. La gran qualitat i finor de la viola (Pavel Nikl) i del segon violí (Marek Zwiebel, substituint la lesionada Eva Karova) quedaven més en segon terme, amb una presència més retreta i continguda, només evident en els moments en què –per mandat de l’obra– tenien responsabilitat temàtica. Al capdavall, un quartet és una suma de persones, i un exercici entretingut pot ser tractar de descobrir les personalitats de cada un dels seus membres segons allò que es veu –fins i tot– en les fotos de la formació.
Els trets del caràcter d’aquesta formació txeca excel·lent foren idonis per presentar el Quartet núm. 1, “de la meva vida” de Smetana. Un quartet que, de tan biogràfic, pot acabar sonant intranscendent i tediós, però que a les mans dels Pavel Haas resultà magnífic i colpidor. Els seus girs contrastats, la seva potència dinàmica (el quartet semblava gairebé simfònic), els seus aires característics, les seves subtils dissolucions sonores… es pogueren gaudir en una versió immillorable.
El Quartet núm. 13 de Beethoven –amb la “Gran fuga” de colofó– fou, en canvi, menys reeixit. No pas per cap insuficiència particular (no n’hi hagué pas), sinó per la naturalesa de l’enfocament. La maduresa dels últims quartets de Beethoven requereix –com a quartet– una personalitat més sòbria, amb menys exabruptes, més homogènia. Tot i l’innegable i aplaudit esforç en la “Gran fuga” (presentada amb ímpetu abrandat), la segona part tingué el seu millor moment en el bis d’un altre quartet biogràfic: el segon moviment de l’Americà de Dvořák, tocat amb una sensibilitat, un lirisme i una fantasia encisadors.
