ESCENES/SAMPLER SÈRIES. Words and music de Samuel Beckett i Morton Feldman. Nao Albet i Jordi Figueras, interpretació. Anna Hierro, dansa. BCN216, grup instrumental. Max Glaenzel, escenografia. Sílvia Delagneau, vestuari. August Viladomat, il·luminació. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 27 DE GENER DE 2017.
Per Mila Rodríguez Medina
Un dels senyals identitaris de la creació actual és la interdisciplinarietat. La combinació de disciplines artístiques aporta nous punts de vista i noves propostes, tot i que també afegeix conflictes estètics. ¿Reformulació d’una obra original? ¿Creació amb la interdisciplinarietat com a base? Revisió? Translació? Apropiació? Traducció? Jerarquia de llenguatges? No és gens fàcil.
Tampoc no és gens nou. En tenim un exemple en Words and music de Samuel Beckett i Morton Feldman. Un escriptor de renom i un compositor d’èxit internacional per a la creació d’una peça ideada originàriament com a teatre radiofònic. La primera versió es va presentar l’any 1961 i no va ser fins a vint anys després quan Beckett va demanar a Feldman la composició d’una nova part musical, després de dues dècades de revisions constants de l’original. L’any 1987, any de la mort del compositor, es va representar per fi aquest resultat al complet. L’obra no es considera part del gran repertori de cap dels dos artistes (com sí que és el cas de la seva col·laboració en l’única òpera de Feldman, Neither, basada en un poema de Beckett), sinó més aviat un exercici anecdòtic de dos genis. És precisament per això, però, que l’obra té un valor particular, com si es tractés d’una petita joia. Són quaranta minuts d’audició guiats per dues veus masculines, set instruments i silencis, molts silencis, d’aquests que ho inunden tot d’una atmosfera inquietant i magnètica.
Els cicles Escenes i Sampler Sèries de l’Auditori de Barcelona es combinaven el cap de setmana passat en una proposta escènica per a aquest Words and music. Direcció d’escena de Nao Albet, dansa d’Anna Hierro, música a càrrec del BCN216 i la interpretació de Jordi Figueras i Albet mateix. Un escenari dividit en dues escenes de gran contrast –un segon pla més expressionista simbolitzant una vella habitació d’ensomni i un primer pla minimalista i modern amb fredor clínica i canonades plàstiques de sang–, separats per una projecció. Un nou llenguatge, aquesta vegada escènic, sobre l’obra. Un salt al buit. Un risc, al cap i a la fi, exigent d’un profund coneixement dels materials i de les simbologies que els universos de Beckett i Feldman proposen. I, malauradament, no va funcionar. Potser en un intent d’apropar una creació clarament críptica afegint-hi un nou món visual, les metàfores d’Albet representaven, excessivament directes, només una superfície del discurs. “Age is when to a man / Huddled o’er the ingle / Shivering for the hag / To put the pan in the bed / And bring the toddy”, diu Beckett. Fer correspondre amb sang, cadires de rodes o roses uns conceptes de l’edat o la mort com aquests és totalment errat. Els silencis, tan importants en la partitura de Feldman, s’omplien d’impulsos escènics i transformaven radicalment les sensacions viscudes davant l’obra original. ¿Era el nou resultat, no obstant això, d’un valor prou interessant per assimilar aquest trencament? Aquest nou Words and music quedava als llimbs d’una certa indiferència. La proposta de Nao Albet naixia estretament lligada a l’original, gairebé inseparable, però pel contrari deixava de banda els conceptes artístics que la defineixen.
Aquesta transformació radical no ha de ser necessàriament quelcom negatiu quan es tracta de revisitar una obra ja creada prèviament. Però sí s’ha de tenir com a base que el resultat serà una creació completament diferent, amb entitat pròpia. Només partint d’una entesa profunda dels conceptes que influencien aquesta revisió i una sensibilitat molt i molt particular cap als altres llenguatges apareixerà una nova peça amb autonomia i interès. Altrament un gran “per què?” acabarà acompanyant la nova obra als bars i tertúlies posteriors entre els espectadors.
