FIDELIO de L. van Beethoven. Tamara Wilson, Andrew Staples, James Rutherford, Gabriella Reyes, Shenyang, David Portillo, Patrick Blackwell, cantants. Amelia Hensley, Daniel Durant, Hector Reynoso, Sophia Morales, Giovanni Maucere, Otis Jones, Mervin Primeaux-O’Bryant, actors i actrius. Cor del Gran Teatre del Liceu, Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Coro de Manos Blancas. Los Angeles Philharmonic. Deaf West Theatre. Alberto Arvelo, director d’escena. Gustavo Dudamel, director musical. LICEU. 26 DE MAIG DE 2024.
La producció de Fidelio que LA Phil de Los Angeles va oferir al Liceu, sota la batuta de Gustavo Dudamel, posseïa un tret que la convertia en singular: estava pensada per a públic sord i oient. Aquesta idea es concretava de la manera següent: al mateix temps que els personatges que encapçalaven el repertori vocal interpretaven la seva part, l’elenc d’actors sords provinents del Deaf West Theatre de Los Angeles i del Coro de Manos Blancas de Veneçuela s’encarregava de dotar de consistència gestual la música beethoveniana. La partitura vocal era simultàniament interpretada de dues maneres diferents: per un cantó, a través del cant; i, per l’altre, a través del llenguatge de signes americà. De la direcció escènica se n’encarregà el veneçolà Alberto Arvelo.
Des d’un punt de vista plàstic, visual, la proposta funcionava; la poesia gestual era eficaç, bellíssima. No entrarem aquí a valorar les intencions excel·lents humanes i integradores que s’amaguen darrere del projecte, perquè aquesta no és la missió del crític musical. Quan s’entra a l’esfera de l’art, les intencions no tenen la menor rellevància: les virtuts artístiques han de distingir-se nítidament de les virtuts morals (encara que l’artista, com a home, mai no pugui desentendre’s d’aquestes últimes). Si considerem la proposta tenint en compte el que és –una representació de Fidelio de Beethoven–, haurem d’examinar-la d’acord amb la seva capacitat d’encarnar el contingut latent en l’obra del geni de Bonn.
Una posada en escena és imprescindible que estigui en harmonia amb les idees estètiques –impossibles de reduir a discursos humanitaris i benintencionats– que palpiten en el fons de l’obra, impermeables al pas del temps, i conservant una vigència perenne, malgrat l’enorme diversitat que pugui haver-hi entre el context de l’autor i el context del públic d’avui. Com més gran sigui la capacitat d’una posada en escena per sintonitzar amb el contingut profund de l’obra interpretada, major serà la unitat de la interpretació, és a dir, la seva capacitat per manifestar, a través de la pluralitat d’elements sensibles que configuren l’òpera, l’esperit que va insuflar-hi el creador; i com més gran sigui aquesta unitat en la interpretació de l’obra, també serà més gran la seva capacitat de commoure –és a dir, d’interpel·lar vitalment– el qui l’escolta; major serà, en definitiva, el seu caràcter estètic. Ja ho deien encertadament els escolàstics medievals: com més “una” és una cosa, més vertadera, bona i bella és.
En la proposta escènica, anit l’element que se subratllava amb molt bona intenció no consistia en una nota essencial de la idea estètica que Beethoven posseïa del seu Fidelio i, per aquesta circumstància, dificultava la connexió del públic amb l’esperit de l’obra, dificultava la commoció estètica.
La Filharmònica de Los Angeles, dirigida per Dudamel, va oferir una versió solvent de la partitura: les cordes impressionaven pel caràcter compacte del so, d’una textura gairebé vegetal; la secció de vent –de gran importància en aquesta òpera, on prefigura i anuncia la vinguda del Regne de Déu, que Beethoven interpreta en el sentit del Regne de la justícia i del dret– va mantenir-se nítida, exacta, penetrant. Si haguéssim de destacar tres moments, serien els següents. En primer lloc, l’obertura: de gran apassionament i forts contrastos –contrastos que, en el decurs de la representació, potser no sempre es van marcar suficientment, tot faltant en algun punt el treball d’atent rellotgeria que fa mantenir l’interès per la interpretació. En segon lloc, l’ària “Komm Hoffnung”, que la soprano Tamara Wilson va oferir amb gran precisió, encara que, sovint, aquesta precisió li feia contenir el desbordament expressiu. En tercer lloc, el trio de Florestan, Fidelio i Rocco “Euch werde Lohn in bessern Welten”, en el qual el tenor Andrew Staples va desplegar una potència expressiva imponent. I per últim, el magnificent cor final “Wer ein holdes Weib errungen”, de gran exuberància i força.
