I PURITANI de V. Bellini. Llibret de Carlo Pepoli. Diana Damrau. Javier Camarena. Ludovic Tezier. Nicolas Testé. Annalisa Stroppa. Miklós Sebestyén. Antonio Lozano. Dir. musical: Evelino Pidò. Dir. escènica: Emilio Sagi. Producció del Teatro Real. TEATRO REAL DE MADRID. 7 DE JULIOL DE 2016.
Per Marc Busquets
Entre totes les òperes belcantistes, I puritani potser és una de les que reuneix més elements romàntics, que van fer furor a la dècada dels anys trenta i quaranta del segle XIX: l’amor impossible, el conflicte bèl·lic, al·lusions fantasmagòriques, la bogeria de la protagonista… i fins i tot una dama amb vel que fuig a cavall. Tot això recollit en un llibret inversemblant escrit per Carlo Pepoli, de qui el mateix Bellini va lamentar la manca de concentració i la dispersió mental. Un Bellini, per cert, que moriria el 1835, poc després de l’exitosa estrena de l’òpera al Théâtre des Italiens de París, amb només 33 anys.
Malgrat aquesta inversemblança i desconnexió de la realitat, el bel canto –i concretament I puritani– continuen connectant amb el públic d’avui dia, 181 anys després de l’estrena, i aconsegueix ovacions apoteòsiques i crea una atmosfera especial al teatre. El perquè? Probablement aquestes històries romàntiques i absolutes sedueixen de la mateixa manera que les poc realistes comèdies romàntiques del Hollywood actual o que el sempre anacrònic ballet de blanc… La partitura d’aquest tipus d’òperes també porta la veu fins a uns extrems tan absoluts i a la vegada bells que només pot seduir-nos i deixar-nos enganxats a les agilitats vocals que les àries i les cabalette ens ofereixen. Si a més es compta amb un dream team com el que s’ha reunit en aquesta ocasió al Teatro Real de Madrid, el triomf ja és total.
Joan Matabosch, actual director artístic del Real i exdirector artístic del Liceu, sembla decidit a refer el dèficit belcantista que el seu predecessor Gérard Mortier va deixar i que el públic del Real sembla agrair, si es jutja per la seva reacció entusiasta al final de la funció. Mortier havia manifestat en nombroses ocasions el seu desinterès total per aquest tipus de repertori, mentre que Matabosch en canvi està portant al Real uns repartiments cohesionats i de primer nivell. Més concretament, en aquests I puritani reuní el que segurament és el millor trio per a aquesta òpera actualment: Diana Damrau, Javier Camarena i Ludovic Tézier.
S’anuncià a l’inici de la representació que la Damrau estava indisposada, però que de totes maneres actuaria aquella nit. Indisposada? En les més de tres hores que durà la funció, la soprano no va donar la més mínima mostra de molèstia, bo i exhibint unes capacitats vocals que, com s’ha ressenyat en altres ocasions, són extraordinàries. Cert és que començà amb cautela, però en veure que la veu reaccionava bé, abordà el rol d’Elvira sense reserves. A això cal sumar un lliurament dramàtic que fa que l’espectador es cregui el personatge inversemblant d’Elvira: tal com ho aborda la Damrau, al principi l’excessiva emoció de la noieta ens deixa entreveure que molt equilibrada no ho està, i ja al final del primer acte, però sobretot al segon i al tercer ens adonem que la bogeria es veia a venir. Res a dir, en una interpretació del rol simplement impecable.
Camarena seguí de prop el nivell de la Damrau, en una interpretació plena de bon gust i de Do de pit que arribà al seu clímax en el duet del tercer acte, perfectament cantat juntament amb la soprano. La seva primera ària, “A te o cara”, va estar bellament interpretada, tot i que portà la partitura al seu terreny en un rendiment que anà de menys a més. També Tézier fou un portentós Riccardo i aportà gran rotunditat al rol i també aquell punt de malícia necessari en el personatge. Per la seva banda, Nicolas Testé, marit de la Damrau, seguí la dinàmica ja ressenyada en el seu concert al Liceu: una veu de color bonic però mancada de volum i, en aquesta ocasió, dels greus necessaris per al paper de Giorgio, com quedà demostrat en el duet del segon acte amb Riccardo. Tot i això, mostrà una complicitat amb la Damrau, en l’escena de tiet-neboda, que resultà ideal. Sembla un luxe aparentment innecessari comptar amb Annalisa Stroppa per al paper d’Enricchetta, i així, complí amb escreix en la seva intervenció al primer acte, amb un vestuari totalment excessiu. En canvi, es podria haver pogut comptar amb algú amb una mica més de nivell que Miklós Sebestyén i Antonio Lozano, com a Gualtiero i Bruno, respectivament, ja que tot i tenir breus intervencions, les mancances poden veure’s més quan un repartiment és tan rodó.
Evelino Pidò signà una direcció orquestral excessivament densa –Bellini no és Brahms– i amb un abús del volum en els tutti i concertants que apagava les veus sota l’orquestra. La part escènica va ser a càrrec d’Emilio Sagi, que jugà, com en altres ocasions, amb els colors blancs i negre, tot resultant-ne una escenografia una mica monòtona i generalista, ja que tant hauria pogut servir per a La traviata o La flauta màgica. A això, cal sumar-hi un vestuari en cap moment històric i ostentós tractant-se de puritans, i l’aparició de certs elements naïfs –com una lluna lluminosa i una gàbia en la bogeria d’Elvira o les làmpades que pujaven i baixaven– que donaren un resultat més aviat cursi al ja de per si ensucrat llibret.
Ni la direcció musical ni escènica, no obstant això, aconseguiren treure l’atenció dels veritables protagonistes, els cantants, en la que fou una gran nit de cant i una celebració del bel canto. Val la pena viatjar a Madrid per veure-ho!
