LA NUIT D’OCTOBRE d’Enric Granados. Text d’Alfred de Musset. Sergi Belbel, recitador. Albert Guinovart, piano. MUSEU DE LA MÚSICA. 5 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Mònica Pagès Santacana
“Prends cette lyre, approche, et laisse ma mémoire
au son de tes accords doucement s’éveiller.”
El poeta romàntic francès Alfred de Musset (1810-1857) va escriure cap als anys trenta del segle XIX un poema que va titular La nuit d’octobre, el qual formava part d’un recull de quatre, dedicats cadascun a una nit de maig, de desembre, d’agost i d’octubre. En aquests versos apareix un diàleg entre el poeta i la seva musa en el qual parlen del desamor, on es veu que Musset va desfogar la seva ràbia i desesperació després de trencar sentimentalment amb la cèlebre escriptora George Sand, que esdevindria la parella mítica de Frédéric Chopin.
El 6 de juny de 1904 Enric Granados, acompanyat pels seus amics Josep Maria Roviralta i Adrià Gual, el dramaturg, va organitzar una vetllada dedicada a la música i a la poesia en la qual es va llegir aquest poema acompanyat d’unes notes musicals del mateix Granados, que les va deixar escrites en un quadern al costat d’aquests versos, a partir de les quals poder improvisar al piano durant el recitat, com feia molt habitualment. Notes que comencen com els primers compassos de l’“Epílogo” de les Escenas románticas, però que poc després avancen a través del poema amb noves sensacions harmòniques i amb temes que tornen a ser reminiscència d’aquesta obra o que s’embolcallen del sentiment romàntic de l’obra de Musset.
El Museu de la Música de Barcelona, com a concert inaugural de l’exposició dedicada a aquest compositor, “Granados, de París a Goya”, que es pot visitar fins al maig, va tenir l’encert de dedicar aquesta primera sessió musical a aquest quadern de Granados amb les anotacions musicals al costat dels versos de Musset. Un concert que es va oferir dos dies, el 5 (vespre) i el 8 (matinal) d’octubre, i que recreava aquesta soirée musical i poètica que va tenir lloc fa més de cent anys i que ara vam poder reviure amb la participació del compositor i pianista Albert Guinovart i del dramaturg Sergi Belbel en la part de narrador del text original del poema. Una experiència estètica completa introduïda per la interpretació que va fer Guinovart de l’Allegro de concierto i de “La maja y el ruiseñor” de Goyescas, i que es va cloure amb els Valsos poéticos que Guinovart va compondre en homenatge a Granados i a la seva obra homònima. No cal dir que Guinovart és un gran coneixedor de l’obra d’aquest gran compositor, que ha interpretat, enregistrat i revisat en nombroses ocasions i amb la qual es retroba amb el piano com a base de la seva interpretació i també de la seva composició, amb la línia melòdica com a element fonamental del seu imaginari sonor. Guinovart va partir de les notes que Granados va deixar manuscrites en aquest quadern, exposat en una vitrina durant l’acte i a l’exposició i conservat al Fons Granados del Centre de Documentació del Museu de la Música, i, seguint el que suggerien, va desplegar el seu ofici i la seva inspiració per encarnar-se en l’univers d’aquest compositor i fer que la música agafés aquella vida que és impossible de fixar sobre el paper pautat.
Amb les primeres notes d’aquesta Nuit d’octobre, l’espai central dels orgues que acull els diversos actes que organitza el Museu de la Música, presidit pel monumental orgue barroc de Pérez Molero i altres instruments de la seva col·lecció, es va convertir en un saló d’un altre temps. De sobte, la barreja voluptuosa del piano amb la fonètica francesa –en la lectura magistral de Belbel– va impulsar els assistents a fer una regressió al passat i a viatjar emocionalment cap a aquell moment de la civilització europea en què l’art era el sentit últim de l’existència, només apte per a uns pocs elegits que en gaudien de manera clandestina als salons burgesos amb pretensió aristocràtica que volien conrear l’esperit. En aquells salons es va coure el bo i millor de la sensibilitat d’una època que considerava l’art com un privilegi gratuït, obert a l’experiència de l’instant, i on l’obra, fos poètica, musical o pictòrica, prenia una dimensió vital a l’alçada de l’ideal del seu creador. En aquest ambient, que personalitats com Granados o Gual van poder assaborir encara a principis del 1900, va tenir lloc aquella Nuit d’octobre, que un segle més tard, en aquest convuls octubre del 2017, tornava a agafar les ales del sentiment, d’un sentiment perdut i tanmateix necessari i que celebrem que el Museu de la Música també vulgui conservar per posar-lo a l’abast de la nostra societat i retornar-nos a l’aspiració romàntica que tanta falta ens fa.
