PALAU 100. Grigory Sokolov, piano. Schubert: Quatre Impromptus, D. 899. Tres peces per a piano, D. 946. Beethoven: Sonata núm. 29, “Hammerklavier”. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE MAIG DE 2013.
Per Lluís Trullén
Amb un recital de tremenda complexitat tècnica i expressiva, la llegenda del pianista rus Grigory Sokolov va engrandir-se novament i va enlluernar el públic del Palau amb tres hores de música sublim. Sokolov ha estat enguany oferint un recital per diverses ciutats integrat per obres de tremenda complexitat tècnica, com són les tres peces D. 946 de Schubert i per, sobre de tot, la Hammerklavier, la sonata més immensa de tota la producció beethoveniana; composicions precedides pels bellíssims Impromptus op. 90.
Sokolov arribava un any més al Palau per endinsar-nos a l’univers de Schubert i Beethoven i novament amb aquell pianisme encisador que ja l’any 1966 –quan tenia setze anys– va ser mereixedor del Concurs Txaikovski amb un jurat presidit pel mític Emil Gilels. Pianista d’una personalitat inconfusible, Sokolov va fer gala dels seus recursos tècnics, en què sobresortien novament la capacitat de crear una paleta de colors immensa, la facultat d’articular amb una total perfecció en el control del pes, l’ús mesurat del pedal per evitar uns excessos de ressonància, un legato exquisit i una nitidesa en les ornamentacions que va assolir el seu zenit amb les repeticions dedicades a la música del segle XVIII francesa de Rameau. Ara bé, Sokolov amb aquestes habilitats tècniques només seria un pianista extraordinari, però la seva constant recerca de la perfecció musical, la introspecció en les obres, el seu detallisme per aprofundir en les particularitats estètiques de cada passatge, l’eleven a l’Olimp dels grans intèrprets de piano de les darreres generacions. Els seu pas pels Impromptus va ser alhora fresc i introspectiu; el caràcter vienès de cadascuna d’aquestes quatres joies escrites per Schubert brollava amb una naturalitat extraordinària. El caire liederístic del tercer (encara semblava més màgic en les mans de Sokolov); les baixades amb acords desplegats del quart, sempre mesurades en el control de la sonoritat; la frescor que imprimia en el primer motiu del segon, i l’expressió lírica i màgica del que inicia la sèrie, configuraven un mosaic d’una bellesa fascinant. Les peces D. 946 contemporànies de les tres darreres sonates configuren un tot unitari en què el Schubert més enigmàtic, més turbulent i punyent deixa lloc a moments d’un lirisme encisador, que assoleix el punt culminant en la segona de la sèrie. Sokolov va plantejar una versió acurada en el lirisme, apassionada, brillant, però sempre atent a aprofundir en aquella fortalesa musical introspectiva amb moments molt propers al cicle liederístic del Viatge d’hivern.
La segona part del concert estava monogràficament dedicada a la immensa Sonata Hammerklavier de Beethoven, l’obra que el mític Edwin Fischer descrivia com una catedral gòtica, ja que sempre hi ha quelcom per tornar a veure’n, o que el mateix Beethoven considerava que “donarà molta feina als pianistes quan la toquin d’aquí a cinquanta anys!”. De fet, aquesta sonata suposa un tan gran risc tècnic i interpretatiu, que el fet de tocar-la en directe continua sent una prova de foc per als grans pianistes. L’obra que posseeix el segon moviment més intens de tota la producció de Beethoven, la sonata que ve a ser com deia Paul Badura Skoda “el que la Novena suposa per als directors d’orquestra”, va ser interpretada de manera sublim per Sokolov. La Hammerklavier és una obra d’una intensitat musical només present en les tres darreres Sonates, però amb una capacitat d’abstracció absoluta. Variacions, fugues en què els sentiments humans, les atmosferes espectrals, el caire elegíac, els sons crepusculars, l’espiritualitat (amb una fuga estretament vinculada a la del “Gratias” de la Missa Solemnis), i tantes i tantes sensacions convergeixen per crear una obra colossal. Sokolov va explicar-nos amb intel·ligència tot aquest món beethovenià, i ho va fer amb una diafanitat extraordinària, però a més amb una transparència musical encisadora que convertia la complexitat tècnica en un mitjà per assolir quelcom sublim només a l’abast de pocs, molt pocs pianistes. Una versió antològica. Després, les esperades repeticions que Sokolov va culminar amb l’“Intermezzo” núm. 2 de l’opus 117 de Brahms, una manera poètica i sublim d’acomiadar-se –això sí, fins a l’any que ve– del públic de Palau 100.
