CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Orfeó Català. María Espada, Inés Moraleda, Roger Padullés, Pablo Larraz i Marc Pujol, solistes vocals. Juan de la Rubia, orgue. Dir.: Josep Vila i Casañas. Obres de Schubert, Mendelssohn, Brahms i De la Rubia. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE JUNY DE 2014.
Per Lluís Trullén
Després de la recent col·laboració a L’Auditori amb la interpretació de la Simfonia dels Mil de Mahler, l’OBC i l’Orfeó Català s’han retrobat novament sota la direcció de Josep Vila i Casañas per interpretar la Missa en Mi bemoll major de Schubert. Un programa monogràficament dedicat a una de les darreres composicions del compositor vienès en què l’organista Juan de la Rubia va intercalar entre les diverses parts de la missa obres del romanticisme alemany pertanyents a Mendelssohn i Brahms, així com una improvisació pròpia.
Prèviament al concert i en un acte encapçalat per la presidenta de l’entitat, Mariona Carulla, quatre figures destacades del panorama musical català i estretament vinculades a l’entitat, com són Lluís Millet i Loras i els mestres Ros Marbà, Salvador Mas i Jordi Casas Bayer, van rebre un homenatge de reconeixement i agraïment en què segons l’acord de l’Assemblea de socis passada eren nomenats Socis d’Honor de l’Associació Orfeó Català. En l’acte que tingué lloc damunt l’escenari del Palau es va tenir també un record per a les figures dels recentment desapareguts Franz-Paul Decker i Rafael Frühbeck de Burgos.
La Missa en Mi bemoll de Schubert va ser escrita el darrer any de vida del compositor. Com les tres darreres Sonates per a piano, com el Winterreise, la Simfonia “la Gran” o el Quintet, aquesta obra conté un punt de transcendental que si bé no assoleix la dimensió de la Missa en Si menor de Bach, la Solemnis de Beethoven o la de la Coronació de Mozart, sí que es pot considerar una de les joies del primer romanticisme alemany. Interpretar aquesta composició suposa, doncs, afrontar una de les obres que conté aquella transcendència musical produïda els darrers anys de la vida del compositor. Composta l’estiu de 1828, l’estrena de la Missa en Mi bemoll, D. 950 va tenir lloc a l’església de la Santíssima Trinitat d’Alsergrund (Viena) el 4 d’octubre de l’any següent, quan feia gairebé un any que Schubert era mort, sota la direcció del seu germà Ferdinand. L’obra conté la majestuositat i brillantor que atorga ja de per si la tonalitat de Mi bemoll, però aquell lirisme, aquella genialitat en l’art de la modulació i la força expressiva estan presents en tot moment en una composició intensa i dotada de moments (a causa del contrast de dinàmiques) de gran dramatisme.
Sota la direcció de Josep Vila, orquestra, solista i cors van aprofundir en una versió marcada per la solemnitat, per la contundència i per una majestuositat que encara va assolir més transcendència amb les intervencions extraordinàries de Juan de la Rubia des de l’orgue amb música de Mendelssohn, Brahms i una improvisació del mateix intèrpret basada en un dels motius de la Missa. Aquesta majestuositat ja es va poder contemplar des del “Kyrie”, en què cor i orquestra van sonar com un tot uniforme i sempre atents a extreure els matisos tan precisos que conté la partitura de Schubert. La lluminositat del “Glòria”, amb el fortíssim del “tu solus sanctus” o el fugat del “cum sanctu spiritu” coronat amb el solemne “Amen” amb tonalitat major expressaven interpretativament tota la força interior continguda en l’obra. Un dels moments més delicats arriba amb l’“incarnatus”, en què el trio de dos tenors i soprano sota el subtil acompanyament de les cordes van permetre escoltar les delicioses veus de María Espada, Roger Padullés i del director assistent, Pablo Larraz. Les intervencions dels solistes es reserven, a més d’aquest passatge, al quartet subtil i delicat del “Benedictus” i el “Dona nobis pacem”, dos moments breus però d’una gran delicadesa, en què van intervenir la mezzo Inés Moraleda i el baix Marc Pujol, i que van resoldre amb solvència i sensibilitat.
Però el gran protagonisme musical i interpretatiu de l’obra (a més del d’una orquestra que en la secció de cordes va estar especialment inspirada), recau en el cor. L’Orfeó va cantar amb majestuositat i sempre buscant l’elegància en l’expressió, la càrrega romàntica inherent a la composició i el contingut religiós assolit amb la subtilitat que atorguen els pianíssims del “miserere nobis” o el dramatisme inicial amb el contrast de dinàmiques del “Sanctus”. Unes intervencions que van ajudar a aprofundir encara més en una obra robusta però amb unes fines textures que sota la direcció de Josep Vila van aparèixer en el decurs de tota la interpretació.
