FESTIVAL GREC. Spiritual boyfriends. Núria Guiu, direcció, coreografia i interpretació. Esther Freixa i Sònia Gómez, acompanyament artístic. Lluc Ubach, assessorament dramatúrgic. Lola Belles, disseny de l’escenografia i assessorament de vestuari. Joana Serra, disseny de llums. Sergio Roca, tècnic. CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA. 24 DE JULIOL DE 2020.
FESTIVAL GREC. Lettre d’amour. Pau Aran Gimeno, direcció i interpretació. Consuelo Trujillo, assessorament i interpretació. Alberto Conejero, dramatúrgia. Leah Marojević i Theo Clinkard, ajudants de direcció. Pep Ramis, assessorament teatral. Domenico Angarano, música. Stefan Jovanović i Paco Padilla, escenografia. Sergio Roca i Joana Serra, espai lumínic. Leandro Cano, vestuari. CENTRE DE CULTURA CONTEMPORÀNIA DE BARCELONA. 30 DE JULIOL DE 2020.
En el marc d’aquesta edició tan inusual del Grec, el teatre del Centre de Cultura Contemporània ha acollit dues estrenes de dansa: Spiritual boyfriends de Núria Guiu Sagarra i Lettre d’amour de Pau Aran Gimeno. Dues peces de petit format, però carregades de missatge i molta tendresa. Poc tenen a veure les dues propostes; ara bé, no hi ha dubte que tant l’una com l’altre són intèrprets imprescindibles.
Després de voltar per tot Europa amb Likes, un solo en què Núria Guiu analitzava el poder dels likes a través de l’insta-ioga i de les cover dances de Youtube, a Spiritual boyfriends la coreògrafa catalana continua indagant en la relació del cos i la ment en la cultura contemporània i l’era digital. Formada a l’Institut del Teatre com a ballarina, Guiu ha ballat amb companyies internacionals: Cullberg Ballet, Batsheva Dance Company, Jasmin Vardimon, La Veronal i la Compagnie Gisèle Vienne. Amb Likes vam descobrir una mirada fresca a l’escena de la dansa catalana: el treball de Núria Guiu combina un estudi del cos i del moviment a través del sedàs de l’antropologia i la sociologia.
Es veia a venir que la relació amb el seu professor de ioga no aniria a parar a bon port. Núria Guiu ha construït un personatge entranyable i carregat de tòpics contemporanis: una dona que s’enamora del seu monitor de ioga. La peça comença amb tot un catàleg d’àssanes –les posicions clàssiques del ioga– que ella ens explica tan bé. Porta unes malles i una samarreta blanca que contrasta amb el fons negre i uns marcs de color verd fosforescent, i en un racó té tot de trastos “ioguis” com si fos un petit altar. Del decàleg de posicions, la peça va revelant més curiositats sobre el ioga. L’ansietat que destil·la la ballarina quan repeteix “M’agrada molt el ioga” ens referma com aquesta pràctica espiritual, que va néixer a l’Índia fa mil anys, s’ha convertit en un mena de producte per al benestar físic i espiritual, el wellness que desitgem adquirir com una ampolla de perfum.
Durant una estona la iogui motivada s’aparta per donar pas a una videoprojecció d’imatges de diferents èpoques i orígens que ens connecta les mateixes parts del cos i la gestualitat en diferents contextos. Veiem la mateixa llengua enfora o cames encreuades en fotografies antigues de ioguis, escultures clàssiques, Albert Einstein, Donald Trump o culturistes “vuitanters”. Una desfilada d’ecos de gestos i posicions que, fent-les confluir en el mateix collage en moviment, ens fan adonar que la forma, encara que vulgui reproduir el mateix significat, està completament alterada per la ideologia i l’espiritualitat del subjecte. Després de la projecció, Guiu retorna al seu monòleg/solo en què aprofundeix en la interacció del que diu i el que fa –les posicions– i les transicions nítides.
Spiritual boyfriends és un espectacle salpebrat amb humor i enginy, una observació i reflexió sobre l’apropiació d’una pràctica espiritual oriental en el sistema capitalista que l’ha convertit en una commodity. Ara bé, per sobre de tot, Núria Guiu aconsegueix que plani sobre l’escena una aura poètica que abraça –amb molta tendresa– la necessitat dels nostres cossos i ments per trobar aliment espiritual. D’aquest espectacle també cal destacar el treball de l’equip que ha acompanyat Núria Guiu al llarg del procés creatiu i especialment el disseny d’il·luminació de Joana Serra.
Per la seva banda, Lettre d’amour de Pau Aran, que també és un espectacle ple de tendresa, s’endinsa en la personalitat i l’obra d’un poeta i pintor peruà poc conegut. César Moro –nom artístic d’Alfredo Quíspez-Asín Mas– es va traslladar a París als anys vint per dedicar-se a la dansa, però una lesió li ho va impedir. Moro (1903-1956) va ser l’únic artista llatinoamericà que entrà al cercle dels surrealistes. Pau Aran, que com a ballarí és conegut sobretot pel seu treball a la companyia del Tanztheater Wuppertal, amb la qual ha interpretat més de vint-i-cinc obres de Pina Bausch, també du a terme els seus projectes coreogràfics a través d’un llenguatge interdisciplinari. A Lettre d’amour ha comptat amb la dramatúrgia d’Alberto Conejero i a escena l’acompanya l’actriu Consuelo Trujillo per parlar sobre el desig, el desig per qui és absent a través de l’univers de paraules, l’imaginari i la vida de César Moro.
L’escenari és un llenç fosc on Consuelo Trujillo declama i Pau Aran balla. Els dos van vestits de negre. L’espectacle és concebut com un duet entre la dicció solvent i apassionada de Trujillo i la fluïdesa de moviment virtuosa de Pau Aran. Veu i cos en acció emanen llum en aquesta posada en escena tan sòbria. El ballarí captiva la mirada des del primer instant amb els seus braços infinits i el seu tors serpentejant. L’esquena s’ondula com les onades i el rostre en constant metamorfosi destil·la mil emocions. Tant l’una com l’altre aconsegueixen transmetre la sensació d’anhel constant, que s’acobla als poemes de Moro que recita Trujillo amb aplom.
Sovint els dos intèrprets interactuen: Trujillo corre i es mou pel terra amb Aran, i Aran també deixa anar algunes citacions de Moro. La química entre el ballarí i l’actriu, acompanyada per una selecció musical que inclou peces de Bach, funciona; ara bé, la figura intrigant de Moro es dilueix en la declamació i la dansa. Les pinzellades sobre Moro són elegants i plaents, però la dramatúrgia no acaba d’atrapar l’interès –basada en textos recitats intercalats amb moviment–, com si no gosés entrar en les entranyes de la biografia i l’obra del personatge en què s’inspira. Un format escènic més contemporani i una dramatúrgia més intrèpida potser farien de Lettre d’amour un espectacle més fascinant.
Imatge destacada: la ballarina i coreògrafa Núria Guiu. (c) Alice Brazzit.
