COSÌ FAN TUTTE de W. A. Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Maite Alberola. Gemma Coma-Alabert. David Alegret. Borja Quiza. Anna Tobella. William Berger. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Damiano Michieletto. Producció del Teatro La Fenice de Venècia. LICEU. 29 DE MAIG DE 2015.
Per Marc Busquets Figuerola
Des de la reinauguració del Liceu l’any 1999, el Teatre de La Rambla ha fet una aposta forta pel segon repartiment: concebut com a alternativa del primer –molts cops amb joves cantants nacionals– per fer les entrades més accessibles en els torns populars, aquests repartiments a poc a poc han anat prenent força i han arribat a aplegar cantants de fama internacional, que n’han encarit les entrades i que han fet que més que “segons repartiments”, es guanyin l’apel·latiu d’“alternatius”. Aquesta ha estat la tendència amb l’anterior direcció artística i sembla que serà la que seguirà també la nova, si es té en compte la pròxima temporada i considerant que aquesta ha estat concebuda per la nova direcció.
Precisament aquestes representacions del Così fan tutte recuperen l’esperit inicial dels segons repartiments i aplegaven encertadament un grup de joves cantants catalans i espanyols, però no així els preus accessibles, ja que no diferien gaire de l’altre repartiment, com tampoc en diferia la solvència total de la interpretació.
En l’àmbit femení, Maite Alberola i Gemma Coma-Alabert van ser unes sempre adequades germanes, amb un especial empastament vocal i coordinació entre elles, tal com va quedar demostrat en moments com “Soave sia il vento”. I, per tant, es podria dir que van estar més bé en els números en comú que no pas en les àries en solitari. La soprano valenciana va estar correcta en el rol de Fiordiligi, ja que tot i que posseeix un terç mitjà i baix potent, té una certa falta d’agilitat en la coloratura, qualitats especialment necessàries en “Come scoglio”, en què Mozart sotmet la soprano a un rang vocal força inclement. No obstant això, on Alberola va estar especialment inspirada va ser en la segona ària, “Per pietà, ben mio, perdona”, en què va crear un moment de gran càrrega dramàtica, secundada per la posada en escena de Damiano Michieletto. I és que probablement aquesta ària és una de les més intenses emocionalment de la producció mozartiana. Gemma Coma-Alabert encarnà una Dorabella completa, tant en el pla vocal com dramàtic, també potenciada per la bona direcció d’actors d’aquesta producció. La veu de la mezzosoprano gironina escau bé al rol de Dorabella, tot demostrant-ho en moments com “È amore un ladroncello”. Cal destacar la interpretació graciosa i voluptuosa de la mezzosoprano de Martorell Anna Tobella, que va centrar tot el protagonisme quan era a escena encarnant una Despina de veu fresca i àgil.
En la mateixa línia es va situar el repartiment masculí, dels quals cal destacar William Berger com a Don Alfonso, essent l’únic cantant estranger, ja que el baríton és nascut a Sud-àfrica. Berger va mostrar una gran compaginació vocal entre la veu i l’actuació encarnant un Don Alfonso fastigós, que és com la producció el presenta, i que acaba ben torrat al final de la representació. Com a Ferrando, el tenor català David Alegret va estar adequat: la seva veu lleugera li permet mostrar una bona línia vocal i un fraseig acurat, tot i que té tendència a aprimar la veu en l’agut, com succeí en “Un’ aura amorosa”. Per la seva banda, Borja Quiza ho va donar tot en la seva interpretació, sobretot quan, en aquesta producció, fa de jovenet totalment immadur amb camisa hawaiana inclosa. A nivell vocal va estar adequat, però va mostrar un fraseig una mica brusc en moments que el text no ho requeria.
La direcció musical de Josep Pons va ser tan correcta com superficial, tot i un rendiment orquestral bo. El director no buscà els accents ni les subtileses que aquesta magna partitura ofereix, però va estar compenetrat amb les veus. Bon nivell del Cor del Gran Teatre del Liceu en les seves breus intervencions.
La producció de Damiano Michieletto –ja ressenyada per Mercedes Conde Pons– va suposar el debut al Liceu d’aquest regidor que cal tenir al punt de mira i que demostra que es poden fer coses actuals, trencadores i que ens facin pensar, però sense el risc de caure en el ja passat de moda épater le bourgeois, malgrat la presència d’un preservatiu que ja no escandalitza ningú del públic. Aquí les germanes Dorabella i Fiordiligi són dues nenes de casa bona que passen unes vacances en un hotel urbà de luxe fent compres i que, després de superar que els promesos marxin a l’excèrcit, a la Marina, decideixen viure la vida de festa amb dos turistes joves, immadurs i sense cap mena de categoria. I el final ple de crueltat, com no podia ser altrament, és la baralla i el trencament de tots amb tots, perquè qui juga amb foc es crema i al final tots són culpables del seu suposat humor: elles dues han enganyat els promesos, ells han traït la confiança l’un de l’altre, Despina ha estat enganyada per Don Alfonso per uns quants euros i aquest ja no troba la pau ni el divertiment en res, o potser només en l’alcohol. Una història ben actual i que Michieletto posa en escena amb moments hilarants, com l’entrada del suposat doctor/Despina del final del primer acte o el moment karaoke amb “Secondate, aurete amiche” –a qui només es pot acusar que faci cantar “malament” els intèrprets–, entre d’altres. Una producció que ja forma part del record del Gran Teatre i que compensa les mancances de l’anterior Così representat al nou Liceu la temporada 2003-04 amb direcció de Josep Maria Flotats.
