IBERCAMERA-GIRONA. Pau Codina, violoncel. Marc Heredia, piano. Obres de J. S. Bach: Suite per a violoncel núm. 2, en Re menor, BWV 1008; F. Chopin: Nocturn en Si bemoll menor, op. 9 núm. 1; Nocturn en Do sostingut menor, op. post; F. Liszt: Mort d’Isolda, S. 447; J. Brahms: Sonata per a violoncel i piano núm. 1, en Mi menor, op. 38. AUDITORI DE GIRONA (SALA DE CAMBRA). 2 DE MARÇ DE 2014.
Per Xavier Paset
És un encert extraordinari que promotors com Ibercamera apostin pels joves intèrprets i que l’Auditori de Girona reculli aquesta proposta arriscada. Programar artistes emergents sempre és un risc, perquè els nostres públics es mobilitzen quan la cartellera la protagonitzen les grans estrelles. De fet, fa uns anys semblava que els nous músics comptaven amb més suport que actualment. Hem de fer crítica: no sabem encara com explicar ni com comunicar els nous talents amb l’encert suficient.
Pau Codina (artista resident aquest 2014 a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles) i Marc Heredia demostren que el treball dels joves també és una garantia per a un molt bon espectacle. Escoltar els que amb molta probabilitat seran els bons artistes del futur més immediat no és poca cosa.
Ells ja són artistes. No tenen el toc ni el recorregut dels grans intèrprets, però tenen qualitats més que satisfactòries. Potser és cert que els que tenim un interès omnívor per la música veiem aquestes propostes amb uns altres ulls, però entre tots hem d’assegurar que les seves carreres es poden desenvolupar també a casa nostra. Hi hem de treballar molt, encara.
Codina va començar amb una obra d’envergadura com és la Suite per a violoncel núm. 2 de Bach amb un gran sentit de la continuïtat del discurs musical. Va resseguir amb detall els racons de la partitura amb una sonoritat no gens agressiva i un volum discret. Potser no va recollir fins a les últimes conseqüències el pathos d’aquesta partitura d’afany totalitzador, però va donar mostres de maduresa i ganes de desplegar l’obra per si mateix. Marc Heredia va oferir dos nocturns de Chopin amb unes evolucions notables, però ha de carregar de sentit unes obres tècnicament a l’abast però d’una expressió que reclama un pensament concentrat. Amb Liszt va convèncer molt més del que ho va fer amb Chopin.
Els dos artistes van compartir escenari amb la sonata de Brahms, una peça que demanava lliurament. Si bé van resoldre-la de manera satisfactòria, es nota que encara no està prou a lloc. Heredia havia d’entendre que la seva part era més que un acompanyament i afavorir el diàleg amb el violoncel. Codina, al seu torn, va optar per una sonoritat que no feia prou justícia a la lírica oberta i punyent de la partitura. Sigui com sigui, es van fer escoltar i van aconseguir moments molt meritoris.
