SAMPLER SÈRIES / BEETHOVEN 250. Ensemble Contrechamps. Christine Sun Kim, artista sonora. Deaf, not mute. Obres de Beethoven, Frey i Sun Kim. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 22 DE GENER DE 2020.
Ser sorda però no pas muda. El llenguatge està ple de perversions i en aquest cas aplica una mordassa semàntica però també conceptual a aquells qui viuen dins aquesta diversitat funcional. ¿Desproveïts potser de tenir una veu? En llengua anglesa mute es pot aplicar en l’àmbit tecnològic com encendre/apagar; en el context de les discapacitats, com la condició de no poder parlar, i en l’àmbit musical, com el fet d’esmorteir o reduir el volum d’un so. També en llengua catalana podria tenir la lectura de no ser capaç de comunicar o oferir informació, tal com apliquem a la cartografia quan parlem d’un mapa mut. I és que el so és un enorme vehicle de significats i als sords no els manca, com demostra l’artista Christine Sun Kim –sorda de naixement–, ni la capacitat de proferir sons, ni d’articular-los ni tampoc la veu pròpia.
¿Qui podria afirmar que Beethoven no fou també mut, quan la seva veu s’escolta ara, 250 anys després de la seva mort? És cert, Beethoven no va néixer sord i Christine Sun Kim tampoc és muda. Aquí precisament s’endinsa la seva composició Deaf, not mute estrenada per l’Ensemble Contrechamps a l’Auditori de Barcelona aquest passat dimecres, 22 de gener.
El so és un material que es percep acústicament, però també a través del tacte i de la percepció. Allunyada de la recerca entorn de les qualitats acústiques del so, Sun Kim ens convida a endinsar-nos en les múltiples percepcions del so com a element comunicant. Totes les nostres accions estan proveïdes de so i associem els sons als seus respectius rituals socials. En l’obra estrenada, la compositora investiga a través de cinc graus de mudesa que els intèrprets de l’Ensemble Contrechamps apliquen als seus instruments de vent i percussió. El resultat és revelador. El públic va poder experimentar noves percepcions sonores i augmentar la seva sensibilitat respecte de la profunditat i la diversitat dels sons que es generen en qualsevol acte comunicatiu, així com la riquesa del so com a vehicle de significats. Per a la interpretació d’aquesta peça era necessària una simbiosi absoluta entre la compositora, que condueix l’obra en directe, i els intèrprets, que elaboren i modulen el material sonor. L’Ensemble Contrechamps fa mostra en aquesta obra i al llarg del concert del coneixement profund entorn de la naturalesa i també de les qualitats sonores dels instruments. Un conjunt musical reconegut per la seva dedicació en la difusió i la creació de música contemporània i experimental.
Dues obres més acompanyaven el programa marcat per l’estrena nacional de l’obra de Sun Kim. Cadascuna de les obres del concert esdevenia, en efecte, una relació diferent respecte del so. En la primera, la Sonata per a trompa i piano en Fa major, op. 17 de Ludwig van Beethoven, interpretada amb delicadesa i amb precisió en les dinàmiques, observem i gaudim de la relació estètica i dramàtica a través d’una obra que ressegueix amb pulcritud les convencions del llenguatge clàssic. No podia ser d’una altra manera, aquesta obra fou pràcticament esbossada per Beethoven poques hores abans de la seva estrena. Els efectes propis del llenguatge i la percepció estètica i musical hi són especialment evidents.
La segona peça fou Time, intent, memory per a sis instruments, de l’artista suís Jürg Frey. Una peça que cal escoltar des de l’interior i que es percep a través d’una escolta serena. L’obra de Jürg Frey recupera el patró circular alhora que el treballa a través de subtils sonoritats que amaguen amb elegància l’estructura melòdica. Una escolta gairebé mística, inserida en un ric i suggeridor espai sonor.
Un particular i personal homenatge a Ludwig van Beethoven a través del so, l’audible i el perceptible, i que ens recorda que el so mai és innocent.
