BALLET NACIONAL DE ESPAÑA. Dir.: Antonio Najarro. Zaguán & Alento. GRAN TEATRE DEL LICEU. 31 DE JULIOL DE 2019.
Zaguán & Alento, espectacle amb el qual s’acomiada Antonio Najarro com a director artístic del Ballet Nacional de España, es va presentar el 31 de juliol al Gran Teatre del Liceu. I com ja havia passat en els molts escenaris on, des de l’any 2015, s’havia presentat, l’èxit va ser apoteòsic. Així culmina Antonio Najarro una carrera en què ha sabut combinar el flamenc i la dansa espanyola tradicionals amb noves propostes contemporànies, gairebé entre el jazz i el rock, que sorprenen per la gosadia.
Zaguán, la primera part de l’espectacle, combina diferents pals del flamenc a partir de música original de Jesús Torres. Es tracta de diferents escenes coreografiades per joves artistes del panorama actual, com Blanca del Rey, La Lupi, Mercedes Ruiz i Marco Flores en les quals vint-i-quatre ballarins acompanyats de dos guitarristes, un percussionista i tres cantaores estilitzen des d’una seguiriya a uns tangos, passant per guajiras, milongas, cantiñas de Córdoba i una meravellosa soleá del mantón, amb una fascinant Esther Jurado manipulant de forma virtuosa el mantó.
I tot i que algú podria queixar-se que el flamenc no és prou pur, l’elegància dels ballarins, un vestuari ric de reminiscències anys trenta, l’agilitat en els zapateados –sobretot masculins–, la gràcia amb què Sara Arévalo mou la sumptuosa bata de cola –vestit vermell i puntes fosques que recorden la imatge de la Maja de Tórtola Valencia dels sabons Myrurgia–, el joc de llums que crea imatges cinematogràfiques antigues i les coreografies riques i ben bastides, de gestos i braços precisos, donen forma a una primera part admirable.
Però el millor de la nit encara havia d’arribar. A Alento, Najarro aposta per fer un gir estilístic fascinant en una proposta inclassificable, que passa per la dansa contemporània, el flamenc, el jazz i fins i tot el rock, i on les idees abracen jocs de vestuari, escenogràfics, lumínics, d’attrezzo i coreogràfics. Amb l’Orquestra Simfònica del Vallès dirigida per Manuel Coves al fossat fent-se càrrec de la rítmica i apassionada partitura del compositor i guitarrista Fernando Egozcue, ballarins i ballarines es deixen anar en una fusió moderna i vibrant com no s’havia fet mai abans en la dansa espanyola.
Una gran tela de seda blanca ennuvola els ballarins en una escena coral on ells de vellut verd i elles abillades com les cariàtides gregues ens ofereixen un brillant concert de castanyoles dansat per donar pas, amb la caiguda del núvol, al naixement d’una parella en una escena íntima –piano i guitarra– que ens mena als balls de parella més clàssics de Hollywood.
A “Ánimas”, cinc bailaoras amb un traje de cola modern es desprenen de la cua com qui muda de pell i a “Acecho” els homes ens regalen un ball estil West Side story on el zapateado és gairebé claqué. Però va ser Inmaculada Salomón qui va deixar el públic amb la boca oberta quan va aparèixer dalt d’un trapezi travessant tot l’escenari en una escena onírica que va derivar en un solo de ball, castanyoles, guitarra i violí, al qual es va anar afegint l’orquestra en un crescendo tan emocional que gairebé va fer vessar alguna llàgrima.
Per acabar, tota la companyia ens va oferir la tradicional festa flamenca, però aquesta vegada movent-se com si es tractés del número final d’A chorus line. Un final apoteòsic que va merèixer els bravos i aplaudiments enfervorits de tot el públic del Liceu a peu dret.
Imatge destacada: © Fernando Marcos
