IV TEMPORADA ORQUESTRA CAMERA MUSICAE. Asier Polo, violoncel. Dir.: Tomàs Grau. Obres d’Edward Elgar i Robert Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE GENER DE 2016.
Per Miquel Gené
L’Orquestra Camera Musicae presentava el primer concert de la seva quarta temporada al Palau de la Música Catalana, en el qual convidava el violoncel·lista Asier Polo a interpretar el Concert d’Edward Elgar. Una obra que requereix una gran implicació emocional que la faci creïble i en la qual l’orquestra es va repenjar excessivament en la figura del solista, al qual va cedir tota la responsabilitat. A Polo no se li va fer gran la comesa i va donar a la seva interpretació les dosis necessàries d’intensitat i afectació per dur-la a bon port. Va fer gala d’un gran control del fraseig, ens va guiar a través del discurs d’Elgar regulant efectivament les direccions dinàmiques i va mostrar una precisió en l’afinació encomiable. Tot i el poc suport que va trobar en l’orquestra, que acompanyava sense aportar contingut, Polo va saber traçar el recorregut emocional intens i profund d’una peça que, per la seva càrrega d’emocions, no ens deixà indiferents. En els dos bisos amb què ens va obsequiar, Polo va oferir una lliçó d’intensitat, de domini dels registres emocionals i novament de control del fraseig. Especialment amb el “Preludi-Fantasia” de la Suite per a violoncel de Gaspar Cassadó, del qual ens va obrir la seva immensitat i ens deixà espai per entrar-hi i gaudir de la seva profunda bellesa. Amb un so més ampli i relaxat que en la interpretació d’Elgar, delicat i intens alhora, precís, delicat i molt cantabile.
Per a la segona part, i ja sense la figura protectora del solista, l’orquestra va haver de fer un pas endavant en la interpretació de la Simfonia núm. 3, op. 97, “Renana” de Robert Schumann. Molt més brillant en la seva sonoritat, amb un tutti potent i molt actiu, semblava treure’s la mandra inicial de sobre. El conjunt, dirigit per Tomàs Grau, es va mostrar hàbil en el contrast temàtic del primer moviment, clar en el traçat de veus independents del segon, càlid en les cordes greus del tercer i amb bona direccionalitat d’intensitat en el cinquè i últim. Els desajustos en el pols, que ja havien afectat la seva relació amb el violoncel durant la primera part, van comportar problemes en alguns passatges de l’obra, com en els canvis de secció del primer moviment, en què restava continuïtat al discurs, al final del tercer moviment, que perdé intimitat i delicadesa, i, sobretot, afectant l’empastament entre corda i vent en el delicat quart moviment. La lectura de la partitura, reposada i meticulosa, ens va permetre assaborir cadascun dels plans perfilats per Schumann, tot i que en ocasions va conferir massa pes al caminar del discurs, com en els segon i cinquè moviments.
