TEMPORADA SAMPLER SÈRIES. CrossingLines. Obres d’Íñigo Giner, Rubens Askenar, Luis Codera i Pablo Carrascosa. L’AUDITORI. 10 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Miquel Gené
Si hi ha un grup que està removent la música contemporània a Catalunya, aquest és CrossingLines, formació barcelonina que es dedica a la promoció, estrena i enregistrament d’obres de la nova generació de creadors. El fet de compartir crèdits amb l’Ensemble Modern i l’Ensemble Recherche al disc Multiplicidad, amb música de Luis Codera, director musical de la formació, ens permet fer-nos una idea del nivell artístic del conjunt.
En la temporada Sampler Sèries de L’Auditori, dedicada precisament a la nova creació sonora i de la qual Codera és compositor convidat, CrossingLines presentava Spanish Paradox, un programa vehiculat per la següent idea: “Quatre compositors de diferents comunitats autònomes evidencien que, malgrat una dura crisi econòmica en què ha minvat considerablement la inversió en cultura i el suport institucional, la nova generació de creadors espanyols ha viscut un estat de gràcia creatiu paradoxal, sovint des de l’exili.”
Quatre obres van estructurar un concert estilísticament eclèctic, dens en idees i desigual en expressivitat, i que ens va mostrar un conjunt sòlid, inquiet i lliurat a allò que fa. Un dels fils conductors va ser el sentit performatiu, que dues de les obres proposaven explícitament i que CrossingLines va traslladar a tot l’espectacle. Més enllà del músic abocat a la partitura i al seu instrument, que també hi va ser, el conjunt es va donar a l’espectador des d’una distància mesurada.
D’Íñigo Giner Miranda presentaven Cinco analogías. Basada en l’obra de Charles Avison (1752), la peça repassa cinc de les deu característiques descrites per l’autor que uneixen música i arts visuals. Un exercici d’abstracció i exploració d’elements sonors relacionats amb les imatges –la geometria, els plans, el clarobscur, el personatge i el grup–, com a expressió de la potent analogia que tots fem servir quan parlem o pensem sobre música. Plantejada amb economia de recursos tímbrics, preponderància de la percussió i les siluetes dels músics projectades en un teatre d’ombres, l’obra explora les relacions múltiples que poden establir els elements –diferenciats, fragmentats, oposats o reunits com a origen del Tot: el color– i transcorre amb una cruesa asèptica i distant.
Els gestos individuals engranats en gestos col·lectius. La part i el tot. Aquestes idees evoca Bestiario. O manual de antifábula de Rubens Askenar García, una obra basada en la varietat d’ambients i textures. En què les veus es relacionen sobretot per processos additius, en els quals la secció de vent es va convertir en un sol cos mitjançant un molt bon empastament tímbric. Sorpreses rítmiques molt atractives que ens feien intuir una alta precisió interpretativa. I una expressivitat que els músics ens feren sentir de manera profunda i colpidora, especialment en els ambients més recollits, fins a arribar a un magnífic silenci final.
“π és un nombre irracional i transcendent, del qual, tot i ser una constant, se’n desconeix la totalitat dels dígits; és a dir, que té una presència clara i inequívoca, real i concreta, però que, alhora, s’escapa i resisteix qualsevol codificació completa.” Així presenta Luis Codera Puzo la seva obra π, que interpretà ell mateix amb guitarra i electrònica. La solitud del compositor intèrpret compartint una part del seu univers sonor, fet aquí de punts i línies. Els gestos agressius de la primera secció, fuetades on punt i línia conviuen separats i alhora continguts l’un en l’altre: el punt com a moment primordial; la línia com la seva materialització en el temps. L’aparició del gra, aquesta característica del so que percebem en les veus ronques dels cantants, i que ens demostra que línia i punt, elements a priori antagònics, poden conviure en un mateix espai i moment. L’ambient reduït i fins i tot contemplatiu de la segona secció, generat per so sense gest, sense punt d’inici ni final i que, per tant, no és tampoc línia, i que trastoca les lleis fins ara conegudes. Una obra intensa i expressiva en articulació i recorregut dinàmic.
El concert concloïa amb Black de Pablo Carrascosa Llopis. Una obra de profunda emoció que reinterpreta les característiques estilístiques del Black Metal i que inclou els llums com a element interpretatiu obligat, controlats de manera precisa pel mateix Carrascosa des de la taula. La primera secció gira sobre dos eixos, percussió i piano, i crea un estat de suspens mitjançant una gran contenció expressiva que es dirigeix cap a un clímax que no arriba, que no arriba. Fins que arriba: un tutti ferotge on es desborda el metal en la seva vessant més rítmica i dinàmicament poderosa, i en el qual CrossingLines va acabar d’abocar tot el que li quedava dins.
