41è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Quartet Casals i Alexander Lonquich, piano. Obres de Mozart, Haydn i Schumann. AUDITORI PAU CASALS (EL VENDRELL). 12 DE JULIOL DE 2022.
El 9 de juliol passat s’inaugurava la quaranta-unena edició del Festival Internacional de Música Pau Casals del Vendrell amb l’eix temàtic “Pau Casals al Vendrell”, tot commemorant la relació del mestre amb la seva terra natal. El Festival, que s’allargarà fins al dia 22, inclou vuit concerts amb artistes nacionals i internacionals, a més de dues projeccions sobre Pau Casals acompanyades d’actuacions en directe.
El cap de cartell, però, es presentà dimarts dia 12. El Quartet Casals, que ja havia participat en la inauguració del Museu Casals l’any 2001, tornava a actuar al Festival coincidint ara amb la celebració de la rehabilitació arquitectònica i renovació del Museu Pau Casals, al costat d’un dels companys habituals, el pianista Alexander Lonquich.
La vetllada s’inicià amb el Quartet per a cordes en Sol menor, op. 20 núm. 3 de Haydn. I quedà evidenciada la maduresa d’un quartet d’excel·lència que enguany celebra els seus vint-i-cinc anys d’existència i que ha trasbalsat la vida musical del nostre país tant en la vessant interpretativa com docent.
L’anomenat “pare del quartet” escriví els seus sis Quartets op. 20 –anomenats “Quartets del Sol” per la portada que lluïa en la primera edició– quan tenia quaranta anys. I aconseguí amb aquesta col·lecció les primeres obres mestres en aquest gènere, tot cercant la independència de cada veu al costat d’una gamma més àmplia de textures i dinàmiques. El Quartet Casals n’oferí una lectura tan imaginativa i elegant com flexible, plena d’energia i en constant diàleg i comunicació entre els quatre membres de la formació. Encapçalats per Abel Tomàs, i amb arcs clàssics més lleugers a les mans, la formació obtingué un bell equilibri sonor, textures lleugeres i una afinació impecable. L’atenció a cada detall i les cuidades dinàmiques excel·liren en una lectura en la qual cada un dels instrumentistes aportà el seu caràcter en pro d’una treballada i meditada visió de conjunt. Cal destacar també aquest punt de recreació en cada frase, tot sabent degustar cada idea i detall, així com donar-hi vida. Amb uns moviments extrems més agitats i un “Minuet” galant arribàrem a un “Poco adagio” de marcat caràcter contemplatiu i on violí primer i violoncel crearen una tensió notable en els seus intercanvis expressius. Un juganer “Allegro molto” de bon tremp rítmic clogué un Quartet de Haydn tan imaginatiu com sublim.
El Quartet amb piano en Sol menor, KV 478 de Mozart fou segurament la primera obra important escrita per a aquesta formació. El compositor nascut a Salzburg reservà aquesta tonalitat per a les seves obres més agitades –recordem si no també la mateixa tonalitat en les intenses Simfonies núm. 25 o núm. 40. La formació –encapçalada per Abel Tomàs i amb el pianista Alexander Lonquich– concebé l’obra amb una combinació d’elegància, sensibilitat, dolor i intensitat emocional. Atacà l’“Allegro” inicial amb un punt d’equilibri entre el classicisme imperant i el premonitori romanticisme que sembla albirar-se al punyent primer motiu. I sense exageracions, però amb intensitat, poguérem escoltar una visió que trobà la fluïdesa i vitalitat necessàries, amb un pianista de nítida articulació però que remarcà potser en excés cada final de frase amb un petit ritardando. En l’“Andante”, l’elegància s’apoderà d’Alexander Lonquich, al costat d’un trio de cordes tan equilibrat i refinat com veritablement empastat i que remarcà un veritable sentit del legato. Va cloure un “Rondó” juganer i tan ben exposat quant a articulacions com d’amplis plans dinàmics.
La segona part, i amb tots els intèrprets damunt l’escenari, estigué dedicada al Quintet amb piano en Mi bemoll major, op. 44 de Robert Schumann. Una obra de la qual Casals va dir que “cada nota surt del cor”.
Alexander Lonquich es mostrà com un pianista versàtil, amb una àmplia gamma sonora i bona expressivitat, tot encaixant perfectament en la concepció dels Casals. I amb Vera Martínez Mehner com a primer violí vam poder viure un Schumann plenament romàntic. Des del lirisme de la marxa fins a l’exuberància de l’“Allegro brillant”. No deixa de sorprendre la gran capacitat de matisació, la cerca de colors harmònics, així com la capacitat per cantar, dialogar i discernir quan hom porta el tema o bé passa a un segon terme. En aquest aspecte podem remarcar un “Allegro” esplèndid i de gran bellesa sonora. Però si un moviment quedarà per sempre en la memòria fou el profund “In modo d’una marcia”. Realment a l’alçada d’uns pocs elegits.
Amb un públic que omplia l’auditori realment entregat als intèrprets, tinguérem encara l’oportunitat de gaudir del moviment lent del Quintet de Brahms, que no fou purament una propina, sinó una nova lliçó musical tan acurada com vivencial.
Imatge destacada: (c) Sílvia Isachs.
