PALAU BACH. Angela Hewitt, piano. J. S. Bach: El clavecí ben temperat, llibre II (preludis i fugues, 5-12). Obertura en estil francès, BWV 831. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE FEBRER DE 2023.
Angela Hewitt ha fet de la música de Bach un referent ineludible de la seva dilatada carrera artística. Una selecció dels preludis i fugues pertanyents al segon volum d’El clavecí ben temperat, concretament dels números cinc al dotze, i la bellíssima Obertura en estil francès van integrar el seu nou recital a la sala modernista.
La pianista canadenca segueix fidel al seu estil. Un Bach expressat des de la sinceritat, sense efectes excessius en les dinàmiques, reflexiu, introspectiu i abandonant l’abús de les ornamentacions que poguessin pertorbar un viatge narratiu captivador. El seu Bach lineal, clar, meditat, no cerca ni tempi desmesurats ni contrastos que puguin destorbar un discurs que irremeiablement atrapa l’oient des de la primera nota. Rigor absolut dins d’una sonoritat mantinguda en uns volums allunyats de tota artificialitat efectista i sempre atenent a la claredat en l’exposició formal dels preludis i fugues. En aquesta selecció de preludis i fugues, del Re major al Fa menor, Hewitt va mostrar una articulació nítida, diàfana. Tant la solemne fuga a quatre en Re major com la riquesa polifònica de la setena fuga ens permetien discernir el recorregut de les veus dins un subtil espectre de sonoritats que creava un corpus absolutament sòlid, sense desmesures. Un equilibri introspectiu perfecte. La “Fuga alla breve en Mi major” o el monumental “Preludi i fuga en Fa menor”, de gran riquesa harmònica, van erigir-se en dos moments interpretatius en els quals la pianista canadenca va meravellar per una bellíssima comprensió del discurs contrapuntístic. Pianistes com Evgeni Koroliov o Schaghajegh Nosrati –hereva del talent bachià d’András Schiff– ens han regalat idènticament unes recreacions dedicades a la música de Bach sublims; i ara Hewitt, amb un estil molt més introspectiu quant als efectes de sonoritats i ús mesurat de les ornamentacions, ha elevat aquestes obres a un estadi que ha fet de l’equilibri i el rigor la seva empremta personal.
Ja a la segona part, la música de l’Obertura en estil francès va mostrar-nos una Hewitt més lliure a nivell interpretatiu, menys marcada pel rigor i l’exactitud proposats en els preludis i fugues oferts amb anterioritat. Escrita a Leipzig l’any 1735, quan Bach feia dotze anys que era Thomaskantor i director musical de les principals esglésies de Leipzig, aquesta cèlebre Obertura es va publicar a Nuremberg com a segona part del Clavier-Übung. Hewitt, en el decurs dels onze apartats en què es divideix aquesta obra a manera de partita, va endinsar-se en unes sonoritats que evocaven el clavecí francès. Des de l’“Overture” inicial que segueix l’estil francès de Lully fins al seguit de danses que se succeeixen, Hewitt va mostrar una interpretació que cercava el refinament, la claredat en les ornamentacions (sempre afegint-ne en les repeticions de cadascuna de les primeres danses) i jugant amb els contrapunts amb la lucidesa que havia mostrat amb anterioritat. La refinada “Courante”, les “Gavotes” o el “Passepied” fluïen amb naturalitat, amb un ritme impecable i uns tempi ajustats amb l’elegància que es traspua d’aquestes danses cortesanes; sublim la “Sarabanda”, amb una Hewitt abocada a desgranar la complexitat harmònica de l’escriptura a quatre veus. La naturalitat i frescor amb què va abordar la “Giga” va precedir un “Echo” final amb el seu joc de clarobscurs meravellosament contrastats per la pianista canadenca. Hewitt va tornar a portar al Palau el seu Bach honest, mesurat i exposat amb un perfecte equilibri de sonoritats.
