IBERCAMERA. Mitsuko Uchida, piano. Obres de Schubert i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 13 DE NOVEMBRE DE 2014.
Per Lluís Trullén
En el decurs de la seva dilatada trajectòria artística, la pianista japonesa Mitsuko Uchida ha fet del repertori de Mozart, Schubert i Beethoven l’epicentre de les seves interpretacions. Uchida desplega serenitat, precisió i un pianisme metòdic en què el més mínim detall referent a les dinàmiques, a la pulsació, al pedal que es pot trobar indicat a la partitura, rep la seva justa resposta interpretativa. La pianista japonesa tornava a Ibercamera per oferir-nos un programa summament atractiu i exigent: els Impromptus D. 935 de Schubert i les monumentals Variacions Diabelli. Les seves versions de les obres de Schubert, com les llegades per Brendel, Lupu, Pires, Lewis… són, a nivell interpretatiu, referents ineludibles. En el seu cas cerca més una sonoritat brillant, uns tempi vius i una lluminositat radiant, que no amaga, però, una punyent càrrega romàntica. El seu fraseig elegant, la seva gràcia i espontaneïtat per dibuixar la rítmica del quart Impromptu de la sèrie, o la naturalitat amb què abordava el tema amb variacions del tercer, mostraven aquest domini absolut del llenguatge schubertià i el grau de precisió, quant a volums de sonoritat, abocat a assolir el més elegant recurs expressiu.
Si el seu Schubert va resultar màgic per la intensitat i càrrega lírica, el seu Beethoven va esdevenir sublim. Dotze anys enrere Brendel ja havia ofert al Palau una versió memorable de les Diabelli i ara Uchida ens ha regalat una altra visió incommensurable d’aquesta obra monumental. Uchida comprèn les Diabelli com un tot unitari i indivisible, malgrat tractar-se d’un tema amb trenta-tres variacions. Com si afrontés la monumental Sonata Hammerklavier o les tres darreres sonates per a piano de Beethoven, l’aprofundiment en el seu discurs versa sobre una constat recerca de la sublimitat de la sonoritat, de la plasmació d’unes idees carregades amb moments de força dramàtica i d’apassionament impulsiu i en d’altres d’una sobrietat i recerca del més precís dels detalls. Les exigències tècniques d’octaves, trinats, salts, polirítmies i encreuament de mans són constants en l’obra. Però per a Uchida els recursos tècnics esdevenen un fi en si mateixos i no un repte, a fi d’assolir així el grau de sublimitat que constantment transmet. Va enfocar les Variacions amb una espectacularitat interpretativa plena de lluminositat i fortalesa (amb un domini corporal perfecte per aconseguir sonoritats àmplies mitjançant uns atacs absolutament controlats en el pes), però que a poc a poc anava apagant per afrontar les darreres variacions de tempo lent i la fuga que precedeix el “Tempo di minuetto” final. Prop de seixanta minuts de música ininterromputs oferts amb una sensibilitat màgica i sublim que van entusiasmar un públic que omplia el Palau.
Uchida és un emblema del piano japonès, però amb residència a Viena des dels dotze anys. A la capital austríaca va rebre l’herència de la música de Beethoven, Schubert i Mozart mitjançant Wilhelm Kempff i Maria Curcio (deixebla d’Artur Schnabel) –entre altres mestres– i l’any 1969 li van reportar el premi del Concurs Beethoven de Viena, un any abans de quedar segona al Chopin de Varsòvia. Una pianista que ha fet de la música vienesa la seva especialitat malgrat dominar un repertori amplíssim.
