FESTIVAL EMERGENTS. Armida Quartett. Obres de Bach, Nikodijevic i Xostakóvitx. Dalia Quartet. Obres de Bach, J. M. Guix i Bartók. Novus String Quartet. Obres de Bach, Britten i Isang Yung. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 20 D’ABRIL DE 2017.
Per Mila Rodríguez Medina
Què significa el quartet de corda en la història de la música? Què vol dir, com a músic, formar part d’un quartet? Com afecta el repertori als membres de la formació i viceversa? Totes aquestes preguntes, d’una manera subtil, es plantejaven al cor del nou festival Emergents de L’Auditori. Comissariat per Jonathan Brown, del Quartet Casals, el dijous 20 d’abril a la Sala Oriol Martorell es dedicava una jornada intensiva dedicada al quartet de corda. I el que es presentava, siguem sincers, com una tarda massa atapeïda amb una taula rodona i quatre concerts, l’un rere l’altre, es va perfilar a la pràctica com un model molt interessant i pedagògic.
La tarda va començar, a les 17 h, amb una taula rodona no gens convencional. En lloc d’experts teòrics debatent sobre la qüestió històrica entorn del quartet de corda, els ponents eren membres directament implicats: els músics. Jonathan Brown, com ja s’ha dit, conversava amb Cibrán Sierra del Cuarteto Quiroga, Teresa Schwamm de l’Armida Quartett, Erica Wise del Dalia Quartet i Seungwong Lee del Novus String Quartet. Vam gaudir d’una xerrada molt oberta i informal sobre la qual levitava una idea constant: la importància i dificultat de trobar una identitat, sens dubte necessària per a qualsevol intèrpret, però fonamental quan es tracta d’una formació com el quartet de corda. A la manera d’una classe magistral, els estudiants allà presents van poder fer les seves preguntes i conèixer de primera mà les experiències personals d’uns músics que batallen cada dia amb les exigències que, en gran mesura a nivell personal, implica treballar mà a mà amb els altres tres membres d’un quartet. Una idea encara ressona: els assajos com a work in progress, camins tan necessaris i gaudibles com els concerts en si mateixos.
Cap prèvia millor, doncs, per viure una tarda musical monogràfica. L’Armida Quartett s’encarregava de l’obertura. La formació berlinesa, jove per l’edat dels seus membres, però amb més de deu anys de carrera, venia emparada per un currículum amb reconeixements, com són el primer premi de l’ARD Music Competition de Munic l’any 2012 i de Ginebra el 2011 o el fet de ser representants de l’Elbphilharmonie d’Hamburg en l’ECHO Rising Star. No en va. La seva interpretació del Quartet de corda núm. 9 de Xostakóvitx va ser excepcional, d’una força i sincronia magnífiques. El seu programa incloïa també una peça contemporània, Tiefenrausch per a quartet de corda del compositor serbi Marko Nikodijevic, obra encàrrec de l’ECHO. El compositor es basa en la narcosi de nitrogen, una alteració reversible de l’estat de consciència d’un individu quan es submergeix a més de 30 metres de profunditat. Presenta, per tant, influències de la psicodèlia, un viatge des d’un estat inicial de calma fins a moments de gran força que fan que, per sobre de tot, el gran interès resideixi en la mateixa interpretació per part dels Armida Quartett, els quals van mostrar diferents cares al llarg del concert en un exercici constant de transformació en funció del repertori. Se’m fa inevitable destacar, malgrat que sigui injust en tractar-se d’una formació de cambra ben cohesionada, la figura de la violista, Teresa Schwamm, una d’aquests músics de gran magnetisme sobre l’escenari. Un nom que cal tenir en compte, aquest quartet, dit aquí amb molta consciència: L’Auditori tot just n’ha anunciat la presència durant la temporada vinent amb un concert pel mes de novembre acompanyant el clarinetista Martin Fröst, estrella internacional ineludible.
Catalunya era representada en aquest intensiu sobre el quartet de corda pel Dalia Quartet. Un model de quartet radicalment diferent. Si bé els Armida representen la cohesió d’una formació que, des de ben joves i durant anys, treballen cada dia com a conjunt, el Dalia està format per quatre músics que, ja amb una carrera, decideixen ajuntar-se i crear un espai on cabussar les seves diverses influències individuals. Oleguer Beltran, Elena Rey, Anna Puig i Erica Wise. Cerquin-los, de ben segur els coneixen. Crida l’atenció que fugen de les particel·les per tocar sempre amb la partitura general de les obres. Com Erica Wise destacava a la roda de premsa, en una mostra d’aquest caràcter més col·laboratiu que no pas de conjunt, ja des dels assajos cada membre sap en tot moment què fa (i han de fer) els altres. Potser aquí resideix el caràcter de Dalia Quartet. A l’Emergents van estrenar la peça Tres haikus per a quartet de corda de Josep Maria Guix, la qual segueix la línia iniciada fa uns anys, en què Guix ja havia treballat per a formacions encara més petites aquesta forma musical. Un discurs molt intimista que els Dalia van saber interpretar amb delicadesa.
Eren les 21 h d’aquest dijous, ja portàvem quatre hores dedicades al quartet de corda i el que no imaginàvem era trobar-nos el que vam viure amb el Novus String Quartet. És cert que només calia mirar el seu palmarès per intuir que aquests quatre joves coreans, ara residents a Alemanya, ens oferirien un bon concert: l’any 2014 van guanyar l’International Mozart Competition de Salzburg i han estat reconeguts també a l’ARD de Munic i a la Haydn Competition de Viena. Però només van caldre dos minuts inicials de L’art de la fuga de Bach per descobrir un so i una cohesió que resultaven difícils de creure venint de la joventut de quatre músics que ni tan sols viuen a la mateixa ciutat. El nivell d’aquest quartet és propi de grans programacions a teatres internacionals, tal com indicaven els aplaudiments després de la seva interpretació dels Tres divertiments per a quartet de corda de Britten. Com una màquina greixada al detall, el Novus String Quartet no ens presenta (només) quatre bons músics, sinó una força única supeditada a la interpretació de la partitura. Era inevitable, tothom es preguntava: “Qui són aquests?”
Encara després d’uns dies em sorprèn com una proposta que es preveia desproporcionada i excessivament concentrada es va anar desenvolupant amb un fort component pedagògic. L’única manera d’entendre les complexitats i especificitats d’una formació com –en aquest cas– és el quartet de corda, és contraposant diferents expressions d’aquest. Tot un encert.
