VINYA & ART CLÀSSIC. Patrícia de No, flauta. Cristina Casale, piano. David Mengual, contrabaix. Oriol Roca, bateria. CAVES ELYSSIA (SANT CUGAT SESGARRIGUES). 22 D’ABRIL DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Les caves Elyssia, pertanyents al grup Freixenet, situades en un bonic paratge envoltat de vinyes a Sant Cugat Sesgarrigues, al Penedès, han presentat la primera proposta musical en l’àmbit clàssic amb el concert del duo de flauta i piano format per les dues santcugatenques (del Vallès) Patricia de No i Cristina Casale.
Així, de Sant Cugat a Sant Cugat, el director de les caves va explicar la idea del projecte Vinya & Art, que l’any passat va assolir un gran èxit amb una programació de música moderna a l’exterior de les caves i que enguany ha descobert en una de les naus laterals un molt bon espai, d’acústica òptima per a la interpretació. La proposta de Vinya & Art busca combinar l’art dels sons amb l’art gastronòmic, tot proposant un menú acompanyat dels diferents tipus de caves d’Elyssia que conjuguen més bé amb la música que s’escolta.
Bona fórmula, ben pensada pel que fa al format, que no deixa l’espectador en dejuni fins a la finalització del concert, sinó que va introduint alguns dels elements del menú, ideat per Àlex Batallé, abans del concert i a la mitja part, i que així fa més lleugera l’espera. Llàstima, però, que el format de sopar còctel dificulti l’accés als menjars deliciosos que anaven esfumant-se amb la mateixa rapidesa amb què eren servits.
En absència de capacitats com a sommelier, que no ens permet fer una crítica enològica, per bé que l’oferta de caves era excepcional, sí que podem ressenyar la magnífica proposta musical, encapçalada per les dues intèrprets abans esmentades.
Patricia de No i Cristina Casale van presentar un programa format per obres recollides recentment en un volum discogràfic titulat Intimate, editat per Solfa Recordings. L’encertat títol, Intimate, serveix també per a la proposta musical en l’entorn d’Elyssia, ja que les intèrprets van crear des del primer instant un bon contacte amb el públic a partir de les explicacions planeres i succintes de les obres que formaven el programa, especialment concebut per a un públic no afí als centres habituals de concerts clàssics, però sí obert a noves propostes. Molt bona idea, així doncs, la d’obrir les oïdes al públic neòfit amb músiques i músics professionals, no pas amb pseudofórmules que no responen a l’entorn habitual clàssic.
A la primera part, la flautista Patricia de No, en avançat estat de gestació, va fer entrada a la sala interpretant Syrinx de Claude Debussy, una evocadora peça d’aires orientalitzants que va permetre situar l’oient en el context i l’actitud pròpies de concert, tot gaudint de les magnífiques ressonàncies acústiques que el so de la flauta en moviment provocava dins la sala. Amb Pièce en forme de habanera de Maurice Ravel, De No i Casale van fer la seva primera intervenció conjunta, amb una versió malenconiosa i festiva alhora d’aquesta melodia de ritme contagiós. La primera part es va cloure amb la magnífica Sonata per a flauta i piano de Francis Poulenc, que requereix virtuosisme i capacitat de diàleg continu a parts iguals, del qual van fer gala totes dues intèrprets.
La segona part va permetre sentir un canvi de registre amb l’entrada dels músics David Mengual (contrabaix) i Oriol Roca (bateria) que va fer les delícies de la majoria d’oients, més acostumats potser als ritmes de jazz. Malgrat tot, el programa de la segona part no va ser un concert de jazz usual. Cristina Casale obrí el foc amb el sincopat Estudi de concert núm. 1 de Nikolai Kapustin, que en la seva dificultat i amb el frenetisme interpretatiu que li va imprimir va recollir una ovació merescuda.
La versió i adaptació de les dues intèrprets, ara sí amb acompanyament de contrabaix i bateria, de la cançó “Summertime” de l’òpera Porgy & Bess de George Gershwin va permetre gaudir de la sonoritat profunda de la flauta travessera mezzo que Patricia de No va combinar amb la soprano per interpretar l’encisadora melodia de Gershwin.
La Suite núm. 1 per a flauta, piano, contrabaix i bateria de Claude Bolling, que fusiona una melodia de ressons barrocs, va sorprendre el públic per l’extraordinària capacitat d’amalgama de l’estil clàssic amb el jazzístic.
Gran encert, doncs, el d’aquesta proposta musical i gastronòmica en què la interdisciplinarietat artística es conjuga amb la innovació, tot donant a conèixer un repertori que no acostumem a sentir en directe a casa nostra i descobrint nous espais i fórmules de gaudir del repertori clàssic.
