LA CASA DELS CANTS. ANY GERHARD. Sara Blanch, soprano. Joan Cabero, tenor. Corrado Bolsi, violí. Camerata Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú. Orquestra de Cambra de Granollers. Coral Cantiga. Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados de Lleida. Edmon Colomer, director. B. Vivancos: Aeternam; A. Berg: Concert per a violí “A la memòria d’un àngel”; R. Gerhard: L’alta naixença del rei en Jaume. PALAU DE LA MÚSICA. 25 D’ABRIL DE 2021.
Tot i que algun epígon de la celebració Gerhard s’escaurà encara dins la propera temporada, la doble commemoració del compositor vallenc –cinquantenari de la mort l’any passat i 125è aniversari del naixement enguany– va culminar oficialment al Palau de la Música amb la redescoberta d’una de les seves obres menys interpretades i, com a tal, més esperades: la cantata L’alta naixença del rei En Jaume.
El director Edmon Colomer, que pel seu profund coneixement de l’obra de Gerhard va ser encertadament nomenat comissari del programa d’actes, es va posar al capdavant d’una suma de col·lectius nombrosos i diversos –dos cors i dues orquestres, a més dels solistes– que, a banda dels inconvenients musicals i logístics que pugui tenir, feia pensar si potser una tasca com aquesta no hauria correspost més aviat a una única institució que li hagués pogut donar un altre caire i ressò. Tot el programa, molt ben travat, mereixia una acollida més important que la discreta entrada que va obtenir.
Aeternam de Bernat Vivancos –interpretada no pas a cappella, com informava el programa de mà, sinó amb acompanyament de la corda– va actuar com a pròleg del Concert per a violí de Berg, de vincles evidents amb una ocasió tan concreta –l’obra, amb la sala, i el compositor, amb l’homenatjat. La partitura, un autèntic repte i paradigmàtica de l’estètica en la qual s’inscriu, va trobar en Corrado Bolsi un solista solvent, resolutiu i atent al diàleg amb la plantilla i a les instruccions del director, si bé s’hauria agraït una major projecció del violí o bé més diferenciació dels plans sonors en alguns fragments de tutti.
Així va arribar el moment culminant del concert. I malgrat que ens hem acostumat i acceptem que els cors cantin amb mascareta com a peatge sense el qual no hi hauria concert, mai no havíem trobat tant a faltar la possibilitat d’entendre el text que els cantaires s’esforçaven a pronunciar. Comprendre els excelsos versos de Carner va ser tasca impossible, excepte en les intervencions dels solistes, massa breus però ben resoltes per Sara Blanch i Joan Cabero. Amb tot, va transcendir –això sí!– la bellesa d’una música naturalment èpica, la injustícia del seu desconeixement i l’entusiasme del nombrós exèrcit de músics i el seu director per fer-la reviure.
Una entrada más que discreta : deplorable