PALAU CAMBRA. Daniel Müller-Schott, violoncel. Annika Treutler, piano. J.S. Bach: Suite per a violoncel núm.1 en Sol major BWV 1007; L. van Beethoven: Sonata per a violoncel núm. 3 en La major op. 69; R. Schumann: Fantasiestücke op. 73; J. Brahms: Sonata per a violoncel núm.2 en Fa major op. 99. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE JUNY DE 2024.
En un Palau de la Música força buit, amb un segon pis sense obrir, la Diada Pau Casals d’enguany va saldar-se amb un recital d’altíssim voltatge dels que mereixen programar-se en els cicles de referència internacional. La cita, que des de 2015 recorda el vincle històric de Pau Casals amb la ciutat, convocava l’audiència a l’exhibició d’un dels violoncel·listes més en forma del moment com Daniel Müller-Schott, acompanyat per la pianista Annika Treutler.
Aquest va oferir una exhibició en un recital que va anar a més obra a obra. Musicalitat, refinament i un so clar van ser algunes claus d’una lectura expositiva, de certa laxitud i que semblava homogeneitzar estilísticament unes obres que són un microcosmos en expansió si l’escolta és analítica. Le cigne de Saint-Saëns va arrodonir el llarg soliloqui d’un artista madur i que va plantejar la seva proposta amb arguments sòlids i amb seducció emocional en la Sonata per a violoncel núm. 3 de Beethoven i en la Núm. 2 de Brahms. Enmig d’ambdues, les recurrents Fantasiestücke Op. 73 de Schumann, més sovint interpretades en els arranjaments per a clarinet o oboè, quedaven com un oasi fronterer i de transvasament en el lirisme i cantabilitat en què Brahms s’emmirallava respecte un i altre compositor. Un lirisme i cantabilitat bastits sobre un fraseig d’arcs melòdics de considerable longitud i un admirable sentit de matís, flexibilitat i afinació en passatges lligats, salts de registre arriscats i canvis de corda.
En aquest sentit, va ser un plaer advertir el potencial individual i el grau de connivència, sobretot en l’actitud amatent de Treutler en les decisions anivelladores de la motricitat del discurs tendent a una expansivitat emocional que vorejava la catarsi en els moviment lents: a la “Sarabande” de la Suite núm.1, a l’”Adagio cantabile” de la sonata beethoveniana i a l’”Adagio affettuoso” de la sonata brahmsiana amb un fraseig ample, mai morós, amb la tan característica convergència de melancolia i dolçor del romanticisme i que el cel·lista va recrear amb subtils gradacions dinàmiques (morendo, sonoritats evanescents) i amb embats intensos, convencent-nos que el terreny on millor despunta és en obres de l’embolcall poètico-evocatiu d’aquesta mena que li permeten un tarannà òrfic.
En resum, la vetllada va ser una exhibició d’intensitat expressiva, perfecció tècnica i lectures vibrants, plenes d’alenades romàntiques que no deixaven escletxa a l’ensopiment. Àgils en els canvis de ritme, de pulsació nítida i una sonoritat plena, Müller-Schott i Treutler van oferir una lliçó de musicalitat realçant les intencions dramàtiques d’un corpus que marca i culmina l’evolució del violoncel com a solista romàntic cambrístic partint d’una herència barroca en el cas de la Suite núm.1 de Bach que, sense ser-ho, va acabar semblant la part menys suggestiva de la vesprada. Més enllà del refinament i l’idiomatisme dominants, la correspondència permanent d’idees deixava entreveure la facilitat comunicativa en l’expressió en les obres de Beethoven, Schumann i Brahms.
Imatge destacada: © Martí E. Berenguer.
