ÒH!PERA-GREC. Microòperes de nova creació. Montserrat Lladó, Martí Sales, Marta Gil Polo i Lorenzo Ferrándiz: Contradir la nit. Guillem Palomar, Laura Ferrero, Ester Guntín i Miquel Massana: Azul como una naranja. Ferran Cruixent, Pau Miró, Pol Roig i Irene Delgado-Jiménez: Eliza. LICEU. 13 DE JULIOL DE 2024.
Un any més arribava la darrera edició del cicle Òh!pera, un espai creatiu i interdisciplinari adscrit enguany al festival Grec, que forma part d’una iniciativa conjunta del Liceu, Disseny Hub de Barcelona i diverses escoles d’art. Enguany, tres i no quatre han estat les propostes presentades, tot cenyint-se novament a una sèrie de condicions, com la durada, una instrumentació de cambra, entre d’altres, repartides en tres espais del recinte i evitant així la Sala Gran del Teatre. Novament estudiants –i exestudiants– de diverses disciplines han estat els protagonistes d’aquestes produccions, entre els quals han figurat alguns del Conservatori del Liceu i, aquest cop, de l’Institut del Teatre, entre altres escoles.
Les propostes van resultar molt variades entre si, i cadascuna va tenir el seu tret diferenciador. Des de la part artística a la pròpia configuració de la sala, cada microòpera, amb punts a favor i en contra, va gaudir de la seva personalitat, i el recorregut de l’una a l’altra va ser un microtour que també va enriquir l’experiència.
La primera obra, Contradir la nit, va tenir lloc a la Sala Mestres Cabanes, en un quadrilàter format per diverses passarel·les on el públic es va disposar dempeus. Al centre, l’acció es desenvolupava sota un efectiu joc de llums i poca escenografia, que donava forma a un romanç homosexual a través de diverses escenes de penombra; una mena de Dafnis i Cloe urbà, on els protagonistes s’endinsaven en un “tràveling artificial” cap a la Barcelona nocturna. Només amb oboè, violoncel i percussió, la compositora va articular un discurs coherent amb la temàtica i l’escena, on soprano i contratenor van oferir bones interpretacions i una dicció clara. El problema va ser l’últim quart de l’obra, on el clímax final va estar carregat d’elements simbòlics confusos. D’una banda, un personatge encaputxat va irrompre en escena i va fer un seguit de pintades de caire tourists go home, símbol okupa, etc., com tractant de retratar l’actualitat de la ciutat, i de l’altra, per rematar-ho, un dels protagonistes va onejar una gran bandera vermella. Una estampa que, sens dubte, va recordar la instantània del soldat de l’URSS sostenint l’estendard comunista al capdamunt del Reichstag, el 1945, amb la caiguda de Berlín. En definitiva, una proposta musical interessant guarnida d’excés ideològic i d’una simbologia confusa o, com a mínim, qüestionable.
La segona proposta va tenir lloc a l’escenari Box i tenia com a punt de partida la dramatització de la vivència del cosmonauta Serguei Krikalev, precisament “l’últim ciutadà de l’URSS”. Krikalev era a l’espai quan la Unió Soviètica va col·lapsar i es va veure abocat a la solitud i a romandre el doble del temps previst en òrbita, mentre mantenia el contacte per ràdio amb la seva estimada. Cal dir que la posada en escena va resultar molt evocadora: la fredor, l’aïllament, el secretisme, etc., tot plegat va quedar representat en un disseny d’escena futurista-minimalista que reforçava la història. La música de Guillem Palomar –fill d’Enric Palomar– va remar a favor dels altres elements, amb un estil atonal i enigmàtic, on una instrumentació imaginativa –curiosa l’alternança entre corno di bassetto i clarinet contrabaix– era capaç de dibuixar l’estat d’ànim i les impressions d’aquest Ulisses espacial. Esment a part per als cantants i, en particular, el baríton Pau Camero en el paper protagonista, per la dificultat d’interpretar immòbils durant més de la meitat de l’òpera. Una pedra trencada, fum i una llum encegadora posaven fi a l’odissea de l’astronauta en un seguit d’escenes força memorables.
La tercera i última microòpera es va desenvolupar al Foyer, en un escenari encapsat mentre el públic ocupava unes graderies. La proposta adquiria la forma d’un drama domèstic de ciència-ficció actual, en què la parella protagonista emprenia “un viatge personal qüestionant la IA el deep fake i el concepte de realitat”a partir de l’amnèsia de la noia. Si bé es tractava d’una història molt conceptual i difícilment intuïtiva –en el bon sentit–, la música de Ferran Cruixent, a cavall entre diversos estils i apostant pel quartet de corda, va ajudar a expressar els estats d’ànims dels dos personatges, així com a acompanyar l’acció narrativa. Tots dos, molt sòlids tant en la vessant escènica com en la musical, van recórrer diversos registres, com el melancòlic, el tràgic, i fins i tot el còmic –van protagonitzar els moments més divertits de la vetllada. Un altre dels atractius va ser la sincronia entre música, escenari i llums. De forma destacada, va cridar l’atenció el recurs del “reinici”, projeccions d’imatges –i records?–; un element que va ajudar a situar el context d’aquesta “teranyina digital”.
Amb diversitat, talent, idees bones i algunes més difícils d’encaixar, va discórrer la darrera edició d’Òh!pera, que s’acomiada fins a la temporada vinent deixant bones sensacions.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
