FESTIVAL EMERGENTS. Jove Capella Reial de Catalunya. D. Buxtehude: Membra Jesu Nostri. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Eric Lu, piano. Alejandro López, violoncel. Alondra de la Parra, directora. Obres de Debussy, Schumann, Xostakóvitx i Stravinsky. Mireia Tarragó, soprano. Carmen Santamaría, piano. Obres de Weber, Weill, Schumann, Alma Mahler, Clara Wieck i Matilde Salvador. Johan Dalene, violí. Nicola Eimer, piano. Obres de Brahms i Ravel. Eudald Buch, piano. Obres de Bach, Gubaidulina i Skriabin. Ben Goldscheider, trompa. Giuseppe Guarrera, piano. Obres de Palomar, Simpson i Vignery. Daumants Liepins, piano. Obres de Schubert i Schumann. L’AUDITORI. 10, 11 i 12 DE FEBRER.
De rotund èxit caldria catalogar el Festival Emergents d’enguany. Èxit pel que fa a públic, tant als dos concerts orquestrals de l’OBC en una sala Pau Casals amb pràcticament totes les localitats exhaurides, com als de cambra, a la Sala Oriol Martorell amb una presència altíssima de públic. Èxit en l’àmbit interpretatiu: el nivell dels joves intèrprets ha estat altíssim, des de la Jove Capella Reial de Catalunya fins a la directora Alondra de la Parra, que va oferir una versió de La consagració de la primavera que cal considerar, sense por d’equivocar-nos, una de les més destacades actuacions de l’OBC dels darrers anys. I èxit pel que fa a programació, amb estrenes i obres de repertori que van anar des del Barroc de Buxtehude fins a la música contemporània. Iniciativa brillant amb gran resposta del públic.
Seguint un ordre cronològic, la Jove Capella Reial de Catalunya, dirigida per Lluís Vilamajó, va interpretar Membra Jesu Nostri (“Els membres de Nostre Senyor Jesús”) de Dietrich Buxtehude. Va ser un encert que el públic ocupés la part superior de l’escenari de la Sala Pau Casals i els músics es disposessin a la zona del mateix escenari més propera al pati de butaques, i deixant buida tota l’amplitud de l’aforament de L’Auditori. Sensació compartida de recolliment i d’amplitud en una de les obres mestres llegades per Buxtehude, tan admirat per Bach, interpretada per onze integrants –cinc cordes, orgue i cinc veus– que van expressar tota la força expressiva d’una música que segueix un perfecte ordre estructural basat en sis seccions (instrumental, coral, tres àries i repetició de la part instrumental) i que, en aquesta ocasió, van ser precedides cadascuna per un breu coral de les Passions de Bach a l’orgue. Veus refinades en l’expressivitat, sentit místic en la transmissió de les emocions i una direcció acuradíssima a càrrec d’un mestre com Lluís Vilamajó van elevar el sentit corprenedor d’aquesta música a un altíssim nivell interpretatiu. Cal aplaudir la programació d’aquesta obra tan colpidora, així com la idea de fer que l’escenari de la Sala Pau Casals es convertís en un nou espai a mode de sala de concerts.
L’endemà va ser el torn de la famosa directora mexicana –nascuda, però, a Nova York– Alondra de la Parra, que ben aviat tindrem l’oportunitat de veure al Palau. Figura emergent de la direcció, la fama que acompanya aquesta jove directora va quedar del tot justificada amb una memorable versió de La consagració, tant la tarda del divendres com la de dissabte. De De la Parra volem destacar la precisió del gest, l’elegància a aconseguir una ensambladura orquestral admirable, un moviment corporal que sense ser excessiu transmet clarament la música que vol definir i, per sobre de tot, una claredat absoluta de les idees. El salvatgisme de la música de La consagració (en la versió del 1947), la precisió rítmica –magistral, la percussió–, la conjunció de les cordes, les fustes inspiradíssimes i el metall afegint-se a tots aquests encerts van portar-nos a fruir d’una versió espectacular, brillant, dotada de tot el primitivisme i fortalesa rítmica intrínseca a una música magistral.
El Preludi a la migdiada d’un faune de Debussy ja va transmetre aquestes sensacions de grandíssima directora i una orquestra inspiradíssima en el decurs de tot el concert. Pel que fa al pianista Eric Lu, que va actuar com a solista del Concert per a piano de Schumann, sensacions contradictòries: d’una banda, la voluntat de crear efectes, colors i expressions que amb una àmplia diversitat de dinàmiques sortien del guió establert. Això confrontava amb una direcció molt “germànica” d’Alondra de la Parra, molt precisa i fidel a unes idees musicals clarament preestablertes. A títol anecdòtic, direm que la tablet amb la partitura electrònica va jugar una mala passada (en sentit literal) al solista i que, després d’uns quants compassos, va poder recuperar el fil del discurs del concert. Un solista de qualitats expressives notòries però poc compenetrat amb l’excel·lent treball orquestral.
Diferent va ser el cas d’Alejandro López, un violoncel·lista que, malgrat la seva joventut, ja ha actuat amb nombroses orquestres –com a solista amb la JONC amb només onze anys– i que ha estat una de les sensacions de l’Emergents. Interpretació visceral, valenta, precisa, passional del Concert de Xostakóvitx. Alejandro López va mostrar que el seu talent segueix una línia ascendent i que virtuosisme, apassionament i sensibilitat conflueixen en aquest artista.
La matinal del dissabte va començar amb la veu de Mireia Tarragó acompanyada al piano per Carmen Santamaría. Una veu dúctil, una cantant que domina perfectament l’escena, que sap connectar amb el públic. Ja sigui afrontant el repertori rus, ja sigui la música d’Ilse Weber –la poetessa i compositora jueva morta a Auschwitz l’octubre del 1944– o la música de Kurt Weill –una interpretació magistral de Nanna’s Lied sobre textos de Brecht–, sap manifestar el sentit expressiu de la música amb un registre de veu ampli, de projecció poderosa, amb matisos delicats en els aguts i amb centre vocal de gran bellesa. Extraordinari el seu Schumann, i les versions ofertes de la música de les compositores Alma Mahler, Clara Wieck i Matilde Salvador.
Seguidament va arribar el torn d’un violinista com Johan Dalene, que ja excel·leix pel seu domini tècnic de l’instrument, amb un programa d’exigència tremenda: Brahms, una complexíssim estrena al nostre país –Companion de Tebogo Monnakgotla, escrita el 2021– i, per últim, una obra mestra com Tzigane de Ravel. Acompanyat al piano per Nicola Eimer, de Johan Dalene ens va captivar la puresa de la sonoritat, la claredat de dicció i la seguretat tècnica que li permet treure efectes d’una gran bellesa de les obres. Un artista de primer ordre que té un futur assegurat com a gran solista internacional.
Després del concert de Lucie Horsch i Thomas Dunford, la tarda es va iniciar amb un recital esplèndid a càrrec d’Eudald Buch –recent guanyador del Premi El Primer Palau– amb un programa que requeria molt aprofundiment musical, serenitat, tècnica, colors i matisos ben definits. La música de Bach, Gubaidulina i una interpretació excepcional de Sonates i Estudis de Skriabin ens van mostrar la capacitat musical d’un pianista de primer ordre gràcies a l’aprofundiment en l’obra, recolzat en una tècnica d’una precisió absoluta. Si mesos enrere ja ens va captivar la seva versió de la Sonata en Si menor de Liszt, creiem que Buch podria ser, pel seu refinament, un dels grans intèrprets de la música de Frederic Mompou.
El solista de trompa Ben Goldscheider va oferir-nos una hora de música també admirable. Música entre la qual vam escoltar les estrenes nacionals de Lichtjagd per a trompa i piano, d’una obra interessant pels efectes de color de Guillem Palomar i de la refinada Nachtstück de Mark Simpson, les dues darreres escrites el 2021. Claredat, afinació, efectes i precisió d’un intèrpret ben secundat pel piano de Giuseppe Guarrera i que va culminar el concert amb la monumental Sonata de Jane Vignery, escrita el 1948.
El darrer concert de la marató de cambra celebrada a la Sala Oriol Martorell va ser a càrrec de Daumants Liepins, guanyador del Concurs Maria Canals de l’any 2019, que es va sentir especialment inspirat en la Fantasia op. 17 de Schumann, obra que va tocar “de manera fantàstica i apassionada” com indica el mateix compositor a l’inici del primer moviment; i apassionat en el segon moviment. La poesia que va extreure en el sublim final, els “matisos dolços” que vol Schumann, van meravellar-nos novament en les mans d’un pianista de talent inqüestionable.
Artistes tots ells emergents i realitats de present per assegurar que el futur musical està en molt bones mans.
