CICLE DE CONCERTS DE PRIMAVERA. Katia Michel, piano. Les tres darreres sonates de Schubert. AUDITORI MUNICIPAL DE CERVERA. 23 DE MARÇ DE 2014.
Per Santi Riu
L’Associació d’Amics de la Música de Cervera, creada l’any 1980 i que impulsa una gran part de les activitats musicals que es duen a terme a la ciutat –cicles de concerts de tardor i primavera, així com el Curs i Festival Internacionals de Música d’Estiu– iniciava el 23 de març passat el 34è Cicle de Concerts de Primavera.
Tarda problemàtica per la munió cerverina que veia la seva agenda atapeïda amb nombroses activitats esportives. Des del Mundial de motociclisme –amb els germans Màrquez com a ídols locals– fins al clàssic futbolístic. Però els fidels melòmans no es volgueren perdre el recital inaugural que incloïa un “clàssic” entre el repertori pianístic i un dels testaments més grans i que recorren amb més profunditat l’espai inefable que separa la vida i la mort.
Les tres últimes Sonates per a piano de Franz Schubert foren escrites durant els darrers mesos de vida del compositor. Són obres de maduresa, imbuïdes d’emoció i nostàlgia, passió i intimitat, malenconia i acceptació. Connectades cíclicament per elements estructurals, harmònics i melòdics, es poden considerar com una trilogia. No és freqüent escoltar-les juntes en concert per l’exigència a intèrpret i públic –el programa és força llarg i no hi ha cap sonata que duri menys de trenta minuts–, però resulten una delícia.
Més íntim que Beethoven i encara imbuït del pols rítmic mozartià, Schubert demana un intèrpret reflexiu, capaç d’exposar tant la bellesa lírica com la malenconia més intimista. Amb impuls i uns fortíssims ominosos que semblen estar sota la influència beethoveniana, s’inicià la Sonata en Do menor, D. 958, abans de passar per una calma inquietant marcada per la foscor i l’angoixa. En l’“Adagio”, Katia Michel apel·là a la reflexió, en un ambient que encara pot ser més profund i on sembla que ha de succeir alguna cosa terrible. Clogué amb un “Allegro” final d’un vigor desbordant.
Si l’eloqüència poètica se situava en el rerefons d’aquesta obra, la Sonata en La major, D. 959 està marcada per un lirisme amb un toc d’angoixa. Michel obrí reflexivament un moviment ple d’encant en què l’element líric sempre preval, però hi apareix també l’element ombrívol. I aquí semblà sentir-se la intèrpret més a gust, així com en el tema trist que obre l’“Andantino” abans de veure’s interromput per una secció que desemboca en un episodi d’angoixa, dolor i silenci. Katia Michel visionà perfectament el suspens musical i el drama. El “Rondó” final brollà amb una melodia encantadora presentada de manera atractiva i elegant, que després se sotmet a un desenvolupament dramàtic amb forta intensitat. Quina gran sonata…
Però per a molts, l’escrita en Si bemoll (D. 960) és la favorita. I no els falten arguments, ja que sembla ben bé que Schubert s’hi mostri amb l’ànima nua i transparent. S’inicia la sonata amb un tema líric tènue que va prenent un caire més dramàtic i que és d’alguna manera inquietant. Michel evidencià la commovedora malenconia que irradia el moviment, de manera subtil, profunda i poètica. L’errant “Andante” és inoblidable en el seu patetisme, i tal com molts estudiosos schubertians han dit, la impressió de somriure a través de les llàgrimes apareix en els canvis extrems de menor a major. El final combina energia i lirisme a parts iguals. I resulta temptador veure en les pauses i melodies interrompudes un jove compositor que lluita amb la seva mort imminent. I és que quin altre compositor demana dominar tant els silencis…
Basada en una molt bona articulació, Katia Michel oferí unes lectures més tardoromàntiques que no pas clàssiques, amb un so càlid. Foren interpretacions clares, flexibles, colorístiques, comunicatives i fresques basades en un bon equilibri entre el que dicta el cap i el cor. En resum, expressivitat i sensibilitat emocional per a un Schubert profund que encara anirà madurant.
