TEMPORADA LICEU. Concert Davidsen, Meier i Theorin. Escenes de Wagner i Strauss. Lise Davidsen, Waltraud Meier, Iréne Theorin. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Josep Pons, director. LICEU. 13 DE NOVEMBRE DE 2022.
Encara en el marc de les celebracions del 175è aniversari, que tants i tan diversos fruits ha donat, el Liceu va reunir tres grans cantants de diverses generacions –que representaven, de manera evident, passat, present i futur de l’aproximació al repertori wagnerià– en una vetllada que prometia ser històrica, va començar magnífica i va acabar esplèndida.
El director artístic del Teatre, Víctor Garcia de Gomar, va fer saltar l’ai al cor a més d’un quan va aparèixer a l’escenari, no pas per anunciar cap indisposició, com sol significar la seva presència, sinó per subratllar el fet que Waltraud Meier s’acomiadava amb aquell concert dels escenaris espanyols i que ben aviat es retirarà totalment. La notícia potser hauria estat prescindible, ja que inevitablement es va traduir en una ovació encara més intensa cap a la diva alemanya, que també l’hauria rebuda de totes maneres.
D’acord amb l’ordre del programa, però, la primera a intervenir va ser la noruega Lise Davidsen, imponent tant amb la figura com amb la veu, que va encetar el concert sense estar-se de res i prescindint de l’anunciada obertura de Tannhäuser per atacar directament “Dich, teure Halle” i “Allmächt’ge Jungfrau, hör mein Flehen!”. Si algú encara no l’havia sentida mai, o fins i tot si la major part del públic segurament ja ho devia haver fet, l’impacte va ser espectacular, tant pel ressò d’un instrument potent en una sala de dimensions idònies com per la tècnica excel·lent que li van permetre lluir unes àries que li ho demanaven tot: l’esclat i la brillantor, però també la regulació de dinàmiques fins a l’intimisme.
Meier va ser la segona, i va ser premiada tan bon punt va sortir a l’escenari amb el reconeixement genèric a la seva trajectòria. La segona ovació, quan va acabar la seva intervenció –va interpretar “Höre mit Sinn” de Götterdämmerung– va premiar-ne, sobretot, l’elegància i el bon gust.
Iréne Theorin és, de les tres, la que el públic barceloní ha tingut ocasió de sentir més vegades i també la que representava una carrera en plenitud. Potser per això era també la que es podia sentir més relaxada i la que es va permetre, com sol ser habitual en ella, una major expressivitat, no tan sols vocal sinó també actoral, i qui va suplir millor la manca d’escenificació. Va interpretar una deliciosa “Mort d’Isolda”, abans de la qual l’orquestra se les va heure amb les dificultats del “Preludi”.
Sota la batuta experta i implicada d’un Josep Pons que va semblar gaudir de valent acompanyant les tres dives, la mateixa formació simfònica també va superar els complexos equilibris de plans sonors que planteja Strauss a les escenes d’Elektra escollides a la segona part.
En acabar, sensació de vetllada per recordar com havia promès Garcia de Gomar. Per sort, el públic va gairebé omplir un aforament que, poques hores abans del concert, encara era sorprenentment disponible.
Imatge destacada: © Paco Amate.
