L’AUDITORI MÉS. Tasto Solo. Dir.: Guillermo Pérez. “Binchois l’orghanistre”, chansons francoflamenques i tabulatures instrumentals. Obres de Binchois, Dufay, Dunstaple i anònims. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 20 DE NOVEMBRE DE 2012.
Per Xavier Chavarria
L’Auditori va canviar a última hora l’escenari del concert del conjunt de música antiga Tasto Solo: havia de fer-se a l’església de Sant Felip Neri i finalment es va fer a la sala 4 del recinte de L’Auditori. Una decisió encertadíssima, perquè més enllà de les raons logístiques que van poder provocar aquest canvi, i afegit a l’evident guany en comoditat, confort i visibilitat que proporciona aquesta sala nova de trinca, l’esperit de recolliment, de silenci, de concentració i fins i tot de comunió amb els músics que s’hi va produir va propiciar un concert molt especial, gairebé màgic. Queda clar, doncs, que no és el pòsit històric o la noblesa secular de l’escenari el que atorga categoria o excepcionalitat a un concert especial com aquest, sinó la qualitat de la proposta, dels intèrprets i de la música; i que, per tant, no hi ha cap necessitat d’enviar a l’exili propostes historicistes com aquesta amb la pretensió de donar-hi un marc més adequat: els espais de L’Auditori ofereixen les condicions idònies per escoltar tota mena de músiques i en les millors condicions. I aquest concert en va ser una bona prova.
Tasto Solo és una formació insòlita i sorprenent que es dedica a recuperar repertoris de l’època tardomedieval, dels segles XIV i XV, amb versions enginyoses i d’altíssim rigor històric, i en què els instruments de teclat tenen un pes molt important. El seu director artístic, el barceloní Guillermo Pérez, hi toca l’organetto, una mena d’orgue de falda de sonoritat cotonosa i subtil, que va ser fonamental en la praxi musical del període gòtic. David Catalunya hi toca el clavisimbalum de martells, una espècie de clavecí de corda percudida característic d’aquesta època; Reinhild Waldek toca l’arpa gòtica; Biancaluna Biffi, la viola d’arc, i el conjunt es completa amb la veu fràgil i sinuosa de la soprano Nadia Lavoyer.
La vocació de Tasto Solo i del seu director no és només recuperar aquest repertori de les albors del Renaixement, sinó també recrear-ne fidelment les sonoritats a través de la investigació i la construcció dels instruments amb què s’interpretaven, i elaborar-ne unes versions plausibles i fonamentades que aporten una llum inaudita i molt especial a aquesta música. De fet, Tasto Solo ha rebut nombrosos premis de prestigi, actua als festivals de música antiga d’arreu d’Europa, ha guanyat un Diapasó d’Or-Descobertes, i s’ha convertit en un grup de referència en el terreny dels repertoris instrumentals anteriors al 1500.
Al concert de L’Auditori va oferir un programa de chansons francoflamenques i tabulatures instrumentals de la primera meitat del segle XV, amb obres d’autors com Gilles Binchois, Guillaume Dufay, John Dunstable i peces anònimes recollides als manuscrits Buxheimer i Lochamer. Música d’una enorme subtilesa i refinament que constituïa l’avantguarda musical europea liderada pels músics de la cort de Borgonya, i que obria el camí cap al Renaixement. La interpretació d’aquesta música encara presenta molts enigmes i obliga els intèrprets a una reflexió profunda i a un treball exhaustiu d’investigació. I ens atreviríem a dir que les versions proposades per Tasto Solo tenen un regust d’autenticitat poc habitual, amb una austeritat sonora on cap l’eloqüència, la delicadesa i la bellesa més sublim. Nadia Lavoyer va cantar les melodies de Binchois i Dufay amb una dolçor corprenendora, i David Catalunya va mostrar un virtuosisme exquisit i una gran capacitat d’ornamentació amb el clavisimbalum, perfectament agombolat per la resta de músics, que es van mostrar com un equip compacte i compenetrat. Certament, aquest repertori exigeix un esforç suplementari a les oïdes del segle XXI, i per això és tan important que els intèrprets l’assumeixin amb profunditat i des de la reflexió, i es converteixin en veritables exegetes d’una música essencial i hipnòtica. Tasto Solo va aconseguir un clima inaudit a través d’unes versions personalíssimes, amb segell i amb empremta pròpia, que les fa més valuoses, quasi úniques, i que el reduït i selecte públic aplegat a la sala, conscient d’estar assistint a una magnífica exhumació musical, i a un viatge de sis segles enrere, va agrair amb una actitud gairebé cerimonial.
