L’HORT DE LES OLIVERES-UNA ÒPERA DE CATALUNYA de Narcís Comadira. Mercè Arànega. Oriol Genís. Rubén de Eguia. Carles Canut. Antoni Comas. Mont Plans. Aina Sánchez. Robert González. Ricard Farré. Dir.: Xavier Albertí. Producció: Teatre Nacional de Catalunya. TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA. 13 DE MAIG DE 2015.
Per Jaume Comellas
Narcís Comadira és un artista; aquesta afirmació exposada així sense més preàmbul pot semblar una boutade i, és clar, una obvietat, perquè cap cervell mínimament normal pot pensar que un escriptor no en sigui, d’artista; o tot pintor, escultor, cineasta, etcètera. I per descomptat, penso que el meu cervell ho és, de normal, ni que sigui molt mínimament, vaja; però m’interessa remarcar aquesta condició –que d’altra part no sempre es produeix–, perquè sense la vivencialitat intensa i essencial, que en ell tan es manifesta, no es pot entendre una obra com la que ens ocupa. Una obra, ho avanço, no gens convencional i molt complexa i rica.
En el programa de mà, de lectura prèvia obligada per a tot espectador, Xavier Albertí afirma que “Comadira milita en allò que Pasolini anomenà Teatre de les idees, basat en la força expressiva de la paraula…”. Sense negar el director del TNC i de l’espectacle, m’atreveixo a afegir que Comadira milita també en el teatre de l’Art, en majúscules –no s’ha de confondre amb la gloriosa Commedia dell’Arte. O sigui en el teatre de l’inefable, d’allò que transcendeix la mateixa capacitat expressiva de les paraules per obrir-se a un univers ric de suggestions que nien i vivifiquen en cada receptor, molt especialment en aquest cas segons la seva sensibilitat i capacitat d’aprehensió d’allò que l’autor li presenta.
Certament que en L’hort de les oliveres hi ha una idea matriu que acaba imposant-se: una meditació profunda, amorosa, pessimista i gairebé metafísica sobre Catalunya des del particular present –pruïja independentista– vers el futur. Però en el camí de construcció d’aquesta idea, la paraula és un component principal, però no únic; la música n’és un altre de molt important. I el “clima”, en un sentit no meteorològic, un més. Però en tot cas és una paraula “artística”, insisteixo en el concepte; o sigui, molt genuïnament i deliberadament poètica, molt transcendidora de la immediatesa semàntica. I a la fi aquesta és la seva grandesa i aquesta és també la seva feblesa; feblesa que s’ha d’entendre com la falta de convencionalitat, l’ambició literària, l’alta exigència receptiva per part de l’espectador i la dificultat així mateix per als intèrprets. Conseqüent amb aquestes característiques, també és un text heterodox des del punt de vista de la morfologia interna dramàtica –allò que abans s’anomenava en castellà la carpintería teatral.
Teatre a la fi de suggestió, de clima, de broma (no s’ha de confondre amb facècia), d’interrogants inquietants, d’amor a la literatura, d’amor a la paraula, d’amor a la música, d’amor a la reflexió, d’amor al país, de religiositat il·luminadora.
Comadira adverteix que l’esment en el títol del mot òpera “vol dir exacerbació dramàtica”; certament que sense aquesta advertència el públic pot esperar el que en realitat no s’hi dóna, en el sentit usual líric. Però atès que la música, tal com s’acaba d’exposar, hi juga un paper destacat –intervenen tres instruments en escena–, aquesta presència se situa més que no en l’àmbit operístic en el de l’acte sacramental laic, però sense oblidar el component religiós de l’obra. La música, compte, té una funció que va molt més enllà d’una funció decorativa o il·lustradora; forma part íntima del tot proposat, de la textualitat pròpia de l’obra. Hem de tenir en compte que s’hi interpreta un fragment de la Passió segons sant Mateu i d’El clavecí ben temperat de Bach, i hi ha Mompou, Toldrà, Arvo Pärt, Paolo Conte i els més populars Jimmy Fontana, Jacques Offenbach i Joan Dotras Vila.
Una obra tan a part exigia també una dramatúrgia a part. I potser també un espai menys obert, menys dimensionat que el de la Sala Gran del TNC. Cert que en l’acció es concentren dos àmbits escènics –menjador i dormitori del protagonista–, però a la fi la vastedat de l’espai lleva espessor comunicativa. Albertí és evident que ha entès molt bé l’obra i, al marge d’aquest aspecte, li ha sabut donar la càrrega ritual i litúrgica que exigia, amatent a uns paràmetres actorals que, tal com s’ha apuntat, no resultaven fàcils. La confluència entre actor i cantant ha estat ben resolta per l’ofici segur i reconegut d’Antoni Comas i també per l’actor i contratenor Robert González i per la deliciosa soprano Aina Sánchez, en un conjunt –també cantaven els no cantants– més que satisfactori. A la faceta estrictament actoral, hom s’ha de rendir a aquest sac d’energia i alt ofici que és Oriol Genís i al treball d’una actriu tan sòlida, completa i aquí especialment senyorívola com Mercè Arànega. La resta manté el bon nivell general.
Rubén de Eguia ha de fer front a un personatge molt complex, el protagonista, molt més construït literàriament que no teatralment, fet que suposa un esforç de recreació notable, traduït en un treball intens, convençut i digne, però a la fi en part insuficient.
